L’ERA DELS DRETS DIGITALS. EL DRET A L’ OBLIT.

En una època on Internet cobra cada vegada més importància en les relacions humanes, el Dret no pot quedar-se enrere. Sorgeixen noves realitats, i amb això nous conflictes que han de ser objecte de protecció en virtut del Contracte Social.

És per aquesta raó que en els darrers anys els reguladors europeus i nacionals han desenvolupat els anomenats Drets Digitals, l’ objectiu dels quals és estendre i adaptar la Declaració Universal de  Derechos  Humanos a l’ era  digital.

D’ entre ells, el dret a l’ oblit  mereix una especial menció per la seva rellevància en un míen el qual la informació ha passat a ser un bé d’ alt valor,  permanentment accessible per qualsevol i des de qualsevol lloc del món.

L’Agència Espanyola de Protecció de Dades defineix el dret a l’oblit com el “dret a impedir la difusió d’informació personal a través d’internet quan la seva publicació no compleix els requisits d’adequació i pertinència previstos a la normativa”.

El seu naixement, per així dir-ho, solfixar-se en  una Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de  13 maig de 2014. Un ciutadà europeu va comprovar que en introduir el seu nom i cognoms en el motor de cerca Google apareixia un enllaç a dues publicacions d’un diari digital relatius a una subhasta d’immobles relacionada amb ell, en virtut d’un embargament derivat de deutes pendents amb  l’Erari Públic. Es tractava d’un deute regularitzat diversos anys enrere. Tanmateix, l’anunci era fàcilment localitzable malgrat el temps transcorregut  i que la seva publicitat ja no era en absolut necessària. Aquest fet  afectava la seva vida personal i professional, ja que es tractava d’informació a l’abast de qualsevol.

Davant la negativa de la multinacional per eliminar l’enllaç a aquesta informació, el ciutadà es va veure obligat a iniciar un periple davant Administració i Justícia que finalitzaria a Estrasburg, on el maig del 2014  el TJUE sentenciaria que tots els ciutadans tenendret a limitar la difusió universal iindiscriminada de dades personals als cercadors generals quan la informació és obsoleta o ja no té rellevància ni interès  públic, encara que la publicació original fos legítima.

Des de l’emissió de la Sentència, els motors de cerca compten amb formularis en línia accessibles a tots els usuaris que permeten sol·licitar la retirada d’informacions sota l’anterior premissa.

Paradoxalment, en aquest cas particular es va generar un cert ‘Efecte Streisand’, doncs a dia d’avui la Sentència del TEDH ha quedat inexorablement vinculada al nom del ciutadà que va iniciar el procés i, en conseqüència, a l’existència d’aquell deute origen de la controvèrsia. No obstant això, ens aventurem a pensar que, com a impulsor forçós d’un dels drets digitals amb més rellevància a dia d’avui, la publicitat d’aquesta informació probablement ja no li suposi un inconvenient.

A dia d’avui, es tracta d’un dret recollit en el Reglament General de Protecció de Dades (article 17) i la Llei Orgànica de Protecció de Dades i Garantia dels Drets Digitals (article 93).

És important tenir en compte que la informació no desapareixerà de la Xarxa, fet que, d’ altra banda, a dia d’ avui seria pràcticament impossible de garantir. Simplement deixarà d’aparèixer indexada quan es busqui el nom de l’interessat. Tanmateix, la font de la informació no serà alterada, la qual cosa permet que la recerca mitjançant altres paraules pugui portar al mateix resultat.

Aquest dret tampoc afecta les hemeroteques digitals dels mitjans de comunicació; així ho va dictaminar el Tribunal Europeu de Drets Humans el 28 de juny de 2018, marcant una clara diferència entre aquestes i els motors de cerca com Google.

No obstant això, la seva utilitat no es veu menyscabada. A tall d’exemple, hoi en dia és molt comú el rastreig  en motors de cerca per part de les empreses  del nom d’un candidat a ocupar un puesto de treball. El mateix és traslladable a les relacions personals. Una notícia com la del cas descrit, o de tall similar, certament podria tancar moltes portes o crear certes reserves cap a una persona, amb independència de si es tracta d’informació actual o antiga.

Amb posterioritat s’ han donat altres casos famosos en relació al dret a l’ oblit aplicat als motors de recerca. Per exemple, el del futbolista belga Eden  Hazard, que després del seu desafortunat pas pel Mundial de seleccions celebrat l’any 2014, va demanar a Google que desvinculés la recerca del seu nom de la multitud de vídeos i articles que feien referència a la seva mala actuació en la competició.

Així mateix, l’any 2015 un atac informàtic a la web de cites ASHLEY MADISON va propiciar que les dades dels seus usuaris  quedessin exposades. Malgrat que la informació compromesa ja difícilment era suprimible, molts afectats van recórrer al seu dret a l’oblit per tal de desvincular almenys aquesta informació dels seus noms.

Com es pot veure, l’ aplicació pràctica d’ aquest dret és més gran del que pogués semblar en un primer terme. D’alguna manera és una resposta a la impossibilitat de controlar la informació un cop es comparteix a la Xarxa,  independentment que l’autor sigui un mateix o un tercero. Davant d’ això  s’ habilita la possibilitat de limitar, almenys en parte, l’ accés a la mateixa.