LA INTERRUPCIÓ DE LA PRESCRIPCIÓ PER RECONEIXEMENT DEL DEUTE PEL DEUTOR. EN PARTICULAR, TÉ UNA OFERTA AMISTOSA DIRIGIDA A EVITAR EL PLET EFECTES INTERRUPTIUS?

Com és sabut l’article 1973 del Codi civil indica que “La prescripció de les accions s’interromp pel seu exercici davant els Tribunals, per reclamació extrajudicial del creditor i per qualsevol acte de reconeixement del deute pel deutor.

Vam centrar-nos en aquesta última causa d’interrupció a la qual, en general, no se li presta massa atenció, tot i que pot tenir una importància determinant per a la resolució d’un plet.

En referir-se la norma a “qualsevol acte” podria semblar que s’està promovent una interpretació àmplia del supòsit. En aquest breu article analitzarem si una pràctica tan habitual en l’ àmbit del trànsit assegurador com és la realització d’ una oferta amistosa de cara a evitar un plet suposa un reconeixement de deute que vincula el seu emissor i que implica, per tant, la interrupció del termini de prescripció.

Doncs bé, la Sentència del Tribunal Suprem (Sala Civil) núm. 319/2011, de 13 de maig de 2011 que al seu torn cita una altra de 19 d’octubre de 2009 ens aclareix que “la mera oferta per arribar a un acord amistós no és un acte propi que vinculi definitivament l’oferent” i l’argument es completa a sensu contrari en la Sentència del Tribunal Suprem (Sala Civil) núm. 315/2012,  de 17 de maig de 2012 que assenyala que: “En suma, no es tracta que Aegón, avui Reale efectués una simple oferta amistosa de resolució extrajudicial ( STS 13 de Maig del 2011 #. Recurs: 1775/2007 ) sinó que dins d’un procés jurisdiccional ha reconegut l’existència del deute amb actes de caràcter transcendent, dels quals “causen estat definint inalterablement la situació jurídica del seu autor” ( SSTS 16 de febrer de 1988 , 5 d’abril de 1991 , 7 d’abril i 10 de juny de 1994 , etc.) mitjançant un “acte inequívoc,  en el sentit de crear, definir, fixar, modificar, extingir o aclarir sens dubte una determinada situació jurídicament afectant al seu autor” que, interpretat en bona fe, resulti incompatible amb la pretensió actual ( SSTS 24 de maig de 2001 , 9 de maig , 25 de juliol i 25 d’octubre de 2000 , 25 de gener de 2002 ,  entre d’ altres).

Les anteriors resolucions deixen clar que aquesta oferta amistosa no comporta una assumpció de responsabilitat ni reuneix els requisits que exigeix un reconeixement de deute que ha de ser inequívoc i incondicionat. Recordem que és molt freqüent que les asseguradores ponderin realitzar una “compra del risc”, no per considerar que hagin de respondre del sinistre, sinó per raons d’oportunitat, comercials, comptables o d’una altra índole.

Si cada oferta realitzada vinculés definitivament el seu emissor en el plet posterior no podrien ja abordar-s’hi qüestions tan centrals per a la responsabilitat civil com la legitimació, el nexe de causalitat o, fins i tot, la quantificació del dany (no podent discutir que el dany fos inferior a l’import ofert).

Les nostres Audiències Provincials també s’han pronunciat sobre aquest assumpte. Podem destacar la Sentència de l’Audiència Provincial de Lleó (Secció 1a) núm. 550/2021, d’1 de juliol de 2021 en assenyalar que:

Finalment, l’apel·lant invoca el que qualifica com a acte propi que vincula l’asseguradora demandada que després contradiu en negar en el procés judicial la causalitat, quan abans per arribar a una solució extrajudicial va oferir transaccionar la indemnització en la quantitat equivalent a 30 dies no impeditius. Referent a això significar que, l’oferiment d’indemnització que es va fer per la companyia asseguradora, no compleix els requisits per considerar-la una oferta motivada en els termes previstos en l’article 7 del Reial decret legislatiu 8/2004, de 29 d’octubre, en la seva redacció llavors aplicable. i, la jurisprudència ha declarat que la mera oferta per arribar a un acord amistós no és un acte propi que vinculi definitivament l’oferent; en aquest sentit diu la sts 683/2009, de 19 d’octubre “ja que, com assenyala la sts 13 de març 2008, no es pot atribuir a una oferta d’acord amistós, no acceptada, cap dels caràcters que la jurisprudència predica de l’acte bàsic la contradicció del qual amb la conducta posterior donaria peu a l’aplicació de la doctrina dels propis actes

No obstant això, si sembla desprendre’ s d’ aquesta darrera Sentència que en l’ àmbit dels accidents causats per vehicles a motor en ocasió de la seva circulació una oferta motivada que sí que reuneixi els requisits de l’ art. ~ ~ ~ 7 LRCSCVM sí que es consideraria un reconeixement formal de deute i, per tant, hauria de tenir efectes interruptius de la prescripció.

En el mateix sentit, la Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció 4a) núm. 757/2017, de 4 de desembre de 2017 afirma que:

Els pretesos actes propis de l’ assegurador no són tals quan el que es pretén és evitar el litigi realitzant una oferta amb aquesta finalitat. l’ oferta es fa per evitar el procediment. si es planteja, l’oferta decau perquè el seu fonament era l’evitació del procediment judicial.

En conclusió, la mera realització de l’ oferta no es considera un reconeixement de deute i, per tant, no té virtualitat interruptiva de la prescripció. Per això el reclamant no ha de relaxar la seva diligència, confiant-se que compta amb un pronunciament del deutor que reconeix el seu deute, sinó que ha de dirigir noves reclamacions que assegurin la viabilitat de la seva acció.