LA IMPORTÀNCIA D’ UN BON CONSENTIMENT INFORMAT PER EVITAR RESPONSABILITAT PROFESSIONAL MÈDICA.

En aquest article donarem unes breus pinzellades sobre un document de gran transcendència per poder evitar l’exigència de responsabilitat mèdica  basada en defectes d’informació. Ens referim al de sobra conegut consentiment informat, manifestació del principi d’autonomia del pacient entès com el dret a decidir sobre les intervencions que afecten l’esfera de la seva salut.

Malgrat la seva innegable importància, a la pràctica ens trobem amb nombrosos casos en què, o bé no existeix document de consentiment informat, o bé s’ ha convertit en un mer formalisme a la preparació del qual no es presta la més mínima atenció.

Segons l’art. 3 de la Llei 41/2002 de 14 de novembre, reguladora de l’autonomia del pacient i de drets i obligacions en matèria d’informació i documentació clínica, s’entén per consentiment informat “la conformitat lliure, voluntària i conscient d’un pacient, manifestada en el ple ús de les seves facultats després de rebre la informació adequada,  perquè tingui lloc una actuació que afecta la seva salut”.

Quant al contingut, l’art. 10 de la referida Llei assenyala que “El facultatiu proporcionarà al pacient, abans de recaptar el seu consentiment escrit, la informació bàsica següent: a) Les conseqüències rellevants o d’importància que la intervenció origina amb seguretat. b) Els riscos relacionats amb les circumstàncies personals o professionals del pacient. c) Els riscos probables en condicions normals, conforme a l’ experiència i a l’ estat de la ciència o directament relacionats amb el tipus d’ intervenció. d) Les contraindicacions.

S’ ha de tenir en compte que la Llei es refereix al que tal contingut és el bàsic. Al fil d’ això, mereix la pena reflexionar sobre el caràcter estereotipat que tenen la majoria dels documents de consentiment informat, quan una de les característiques principals que hauria de reunir per evitar una ulterior responsabilitat mèdica és que sigui personalitzat, és a dir, que tingui en compte els antecedents, circumstàncies i factors de risc que el tractament o la intervenció a realitzar presenta per al pacient en concret que se sotmet a ella.

En aquest sentit, una mateixa intervenció no presenta els mateixos riscos per a un pacient de vint anys en bones condicions físiques que per a un ancià de noranta anys esquivat de múltiples patologies i, per tant, el document de consentiment informat hauria de ser diferent per a cada pacient.

També s’ ha de tenir en compte quines són les alternatives al tractament proposat, si n’ hi ha, i la seva eficàcia perquè el pacient pugui comparar entre tractaments més o menys invasius i les conseqüències previsibles dels mateixos.

A més és important que es lliuri i se signi no el mateix dia d’ inici del tractament o de la intervenció quirúrgica, sinó que s’ hagi lliurat un temps abans perquè el pacient hagi pogut reflexionar adequadament sobre la conveniència o no de sotmetre’ s a l’ acte mèdic en qüestió.

Igualment, cal tenir en compte que si més no “necessari” o vital és el procediment mèdic proposat, més exhaustiva ha de ser la informació, referint-se també als riscos menys freqüents, però igualment possibles. Això últim es fa especialment necessària en l’anomenada medicina voluntària o satisfactiva, en què els tractaments solen respondre a una voluntat del pacient de modificar algun aspecte físic, cas de la cirurgia estètica, o a la satisfacció d’un desig (tractaments de fertilitat o, al contrari, d’infertilitat com la vasectomia o el lligam de trompes).

En una recent sentència el Tribunal Suprem (STS 828/2021,  de 30 de noviembre de 2021) reflexionava així sobre aquesta última qüestió:

Lajurisprudència ha proclamat un major rigor en els casos de la medicina voluntària o satisfactiva, en els quals s’actua sobre un cos sa per millorar el seu aspecte estètic, controlar la natalitat, col·locar dispositius anticonceptius, portar a efecte tractaments odontològics o realitzar implants capil·lars entre altres manifestacions, en contrast amb els casos de la medicina necessària,  assistencial o terapèutica, en els quals s’ actua sobre un cos malalt amb la finalitat de mantenir o restaurar la salut, tot això amb les mires posades a evitar que prevalguin interessos crematístics a través d’ un procés de magnificació de les expectatives i banalització dels riscos, que tota intervenció invasiva genera.

D’ aquesta manera, es vol impedir que se silenciïn els riscos excepcionals davant el coneixement dels quals el pacient podria sostreure’ s a una intervenció innecessària o d’ una exigència relativa, ja que no pateix un deteriorament en la seva salut que calgui un tractament o intervenció quirúrgica, amb fins terapèutics de restabliment de la salut o pal·liar les conseqüències de la malaltia.

Més endavant l’ esmentada resolució indica que si el risc que es materialitza està degudament informat i no s’ aprecia mala praxi en l’ execució de l’ acte mèdic, no neix cap responsabilitat civil a càrrec del facultatiu:

En les circumstàncies exposades, la materialització d’ un risc típic d’ una intervenció quirúrgica degudament informat, que va ser assumit conscientment i voluntàriament per l’ actora, a la qual no se li va garantir el resultat, no és font de responsabilitat civil.

En el cas de la sentència 1/2011, de 20 de gener, en un supòsit que guarda certa identitat amb el qual ens ocupa, es va desestimar la demanda, ja que es va proporcionar a la pacient informació prou expressiva de la intervenció que s’anava a dur a terme (elevació mamària -mastopexia-), així com dels seus riscos,  inclosos els de l’anestèsia, seguint el protocol preparat per la Societat Espanyola de Cirurgia Plàstica, Reparadora i Estètica.

En definitiva, com conclou la sentència 250/2016, de 13 d’abril:

“La cirurgia estètica o plàstica no comporta la garantia del resultat i si bé és cert que la seva obtenció és el principal objectiu de tota intervenció mèdica, voluntària o no, i la que la demandant esperava, el fracàs no és imputable al facultatiu pel simple resultat, com aquí s’ ha fet, prescindint de la idea subjectiva de culpa,  a la qual no atén la sentència que posa a càrrec del professional mèdic una responsabilitat objectiva contra la jurisprudència d’aquesta Sala”.

Una última recomanació a la qual s’ al·ludeix en aquest darrer extracte de la Sentència és a la conveniència de preparar els documents de consentiment informat prenent com a criteri orientador els models o protocols publicats per les societats espanyoles de les diferents especialitats mèdiques, ja que expressen el consens de la comunitat mèdica sobre la informació rellevant que s’ ha de prestar en relació amb cada acte mèdic i seran una guia útil de cara que els jutges puguin valorar la correcció de la informació subministrada al pacient.