oficinas

COMPONENTS D’UN SISTEMA DE GESTIÓ DE COMPLIANCE (I): EL CONTEXT DE L’ORGANITZACIÓ

D’entre els documents que conformen en termes generals la documentació d’un Sistema de Gestió de Compliance, segurament el que cobra (o hauria de cobrar) major importància és el Context de l’Organització. No per ser el primer d’ells, sinó pel que, en la seva essència, implica: Un fidel reflex de l’organització a partir del qual es conformarà un Sistema de Gestió de Compliance únic, irreproduïble per respondre a les necessitats específiques d’aquella organització.

Mai és poca la rellevància que se li pugui donar a aquest apartat; cal notar que la pròpia Fiscalia General de l’Estat, si ja famosa Circular 1/2016, sobre la responsabilitat penal de les persones jurídiques d’acord amb la reforma del Codi Penal efectuat per la Llei Orgànica 1/2015, estableix expressament que un model d’organització i gestió (concepte que fa referència literal al text del Codi Penal, però que als efectes que interessa podem identificar amb un Sistema de gestió de Compliance) ha d’estar perfectament adaptat a l’empresa i als seus concrets riscos, i que la còpia d’un model elaborat per una altra organització “suscita serioses reserves no només sobre la pròpia idoneïtat del model adoptat, sinó sobre el veritable compromís de l’empresa en la prevenció de conductes delictives”.

En definitiva, un Sistema de Gestió de Compliance que no respongui a les concretes circumstàncies i necessitats d’una organització viciará de base la resta d’elements del Sistema.

Es categoritza el Context com el primer element del disseny i implementació de qualsevol sistema de gestió. Col·loquialment se l’identifica com un esbós o una fotografia de l’organització, encara que en el nostre cas advoquem per identificar-lo com un mirall, i això és per dos grans motius:

  • El primer, perquè és la pròpia organització la que ha de sentir-se directament interpel·lada pel seu contingut, la qual ha de reflexionar sobre el mateix i valorar la seva idoneïtat. Encara que hagi de quedar documentat als efectes legals oportuns (també als efectes d’obtenir la certificació de Sistema), és en essència un document d’autoconsum.
  • El segon, perquè ha de ser una imatge dinàmica i capaç d’evolucionar en coherència amb el dia a dia de l’organització. Això exigeix a la perícia de l’equip a càrrec de la seva elaboració un especial esforç en obtenir tota la informació necessària i interpretar-la no només en la seva dimensió espacial sinó en totes les seves dimensions temporals: passat, present i futur.

Què implica el mal funcionament d’un departament? Quin és el seu origen? Ha tingut incidències anteriorment? Suposa un risc en aquests moments? Ho suposarà a curt, mitjà o llarg termini? D’aquesta manera una dada deixa de ser una simple plasmació del detall amb data de caducitat, deixant pas al reflex en el mirall esmentat anteriorment i evitant incoherències, deliberades o no, que condueixin al fet que la vigència de la informació plasmada en el context caduqui abans del previst.

Si comparéssim el disseny i implementació d’un Sistema de Compliance amb l’edificació d’un immoble, el Context de l’Organització guardaria certa semblança amb l’estudi geològic, que determinarà el tipus de sòl en el qual s’assentarà la construcció. Si l’estudi no és correcte, i en conseqüència es planifiquen uns fonaments, estructures i resistències incorrectes, tard o d’hora serà el conjunt de tots els seus elements el que patirà les conseqüències d’un error comès abans de col·locar el primer maó.

En termes tècnics (per a això podem citar com a exemple de norma de referència la Norma UNE 19601, de Sistemes de Gestió de Compliance Penal) sol establir que tot Context ha de determinar, com a mínim:

  • La mida de l’organització
  • L’estructura de l’organització
  • El seu mercat o mercats d’operació
  • El seu sector o sectors d’operació
  • La naturalesa i complexitat de les seves activitats i operacions
  • Les entitats sobre les quals exerceix control
  • Els membres de l’organització i els seus socis de negoci
  • La naturalesa i extensió de les relacions amb funcionaris públics
  • Les obligacions i compromisos legals, contractuals o professionals

A això caldria afegir la identificació de les parts interessades (o grups d’interès) i les seves necessitats, concepte que ve a incloure tots aquells ens i col·lectius que d’alguna manera o altra es veuen afectats per l’activitat de l’organització (per exemple, les diferents administracions, els accionistes i inversors, els treballadors o els consumidors i usuaris).

Des de la perspectiva del que s’ha exposat fins al moment, i a tall d’exemple, l’assessor de Compliance que estudia una organització que té el propòsit d’expandir la seva activitat no hauria de limitar la seva anàlisi a les activitats o sectors en què opera en aquest moment. Això donaria lloc a una anàlisi esbiaixat, a una fotografia que aviat deixaria de ser fidel a la realitat actual, invalidant les conclusions assolides.

El Context serà també el lloc on establir el grau de maduresa de l’organització respecte a una cultura de comportament ètic. Com és evident, aquelles organitzacions que ja compten amb un bagatge pel que fa a les bones pràctiques i la responsabilitat social corporativa partiran d’una important base que facilitarà l’assentament del Sistema de Gestió de Compliance, mentre que aquelles altres que no comptin amb una mínima cultura ètica afermada necessitaran que aquesta cultura sigui generada si es pretén que el Sistema és viu.

En definitiva, com més complex i detallat sigui el Context de l’Organització, més fàcil serà la tasca de dissenyar sobre la seva estructura el vestit a mesura que ha de suposar el Sistema de Gestió de Compliance. De la mateixa manera, i com exposàvem a l’inici, com més dinàmic sigui, més senzill serà preveure protocols, mesures i controls que suportin l’evolució quotidiana de l’organització al mateix temps que garanteixen el seu comportament afí a les normes legals i als principis assumits de forma voluntària.

Si el punt de partida, el Context, és el correcte, i la resta d’elements es dissenyen i implementen sota la seva recer, el Sistema de Gestió de Compliance tendirà a avançar i evolucionar de forma coherent gràcies a la seva monitorització i revisió contínua, evitant passos en fals, esmenes a la totalitat i, sobretot, errors que es podien haver evitat i que són susceptibles de causar un impacte negatiu en l’organització.

David Medrano
Advocat

MODIFICACIÓ DE LES CONDICIONS DEL CONTRACTE D’ARRENDAMENT DE LOCAL DE NEGOCI– CLÀUSULA REBUS SIC STANTIBUS

Com a conseqüència de l’actual pandèmia de Covid-19 gran quantitat de negocis estan travessant veritables dificultats a causa de les restriccions imposades en el desenvolupament de l’activitat econòmica. En aquest context, s’estima que van ser insuficients les mesures adoptades pel govern Espanyol en ple estat d’alarma. Exemple d’això és el Reial decret llei 15/2020 de mesures urgents complementàries per donar suport a l’economia i l’ocupació, en el qual destacava l’obligació de l’arrendador-gran forquilla (entès com aquell propietari de més de 10 immobles urbans o una superfície construïda de més de 1.500 m2) d’acceptar la moratòria en el pagament de les rendes sol·licitades per pimes i autònoms durant l’estat d’alarma amb possibilitat de pròrroga fins a un màxim de quatre mesos. Al no ostentar la gran majoria d’arrendadors la condició de gran forquilla, aquestes mesures no van resultar efectives ni van tenir l’impacte desitjat per pal·liar les conseqüències econòmiques generades per la pandèmia.

Davant d’aquesta situació, el passat 20 d’Octubre, el Govern de la Generalitat de Catalunya va dictar el Decret Llei 34/2020 que, tal com indica en la seva Exposició de motius, té com a objectiu adoptar mesures urgents i extraordinàries que permetin evitar o mitigar la situació causada per la suspensió o restricció d’activitats econòmiques a causa de la pandèmia de la COVID-19, que podria suposar la fi de moltes activitats econòmiques, la pèrdua de llocs de treball i, com a conseqüència, la pèrdua dels mitjans de subsistència de gran nombre de persones.

Les mesures de suport d’aquest Decret Llei van destinades a les activitats econòmiques desenvolupades en béns immobles arrendats per a ús comercial, entre les quals cal incloure les activitats culturals, docents, esportives i recreatives i serveis que s’han vist afectats per la crisi sanitària, i consisteixen a regular l’onerositat excessiva i sobrevinguda de les prestacions contractuals, concretament pel que fa als contractes de lloguer. Es basen aquestes mesures, segons la mateixa exposició de motius, al principi de solidaritat, és a dir, en el repartiment igualitari i equitatiu de les conseqüències negatives, evitant que aquestes recaiguin només sobre una de les parts contractants.

Entrant en matèria de la norma, l’article 1 preveu que en els contractes subscrits a partir de l’1 de gener de 1995 la part arrendatària podrà requerir la part arrendadora, per burofax o d’una altra forma fefaent, una modificació raonable i equitativa de les condicions del contracte. Per tant, s’estableix la necessitat que hi hagi aquesta comunicació a través d’un mitjà fefaent, ja que en cas contrari l’arrendatari no tindrà dret a cap modificació.

L’article 2 disposa que, en cas que no arribin a un acord en el termini d’un mes des de l’enviament d’aquest requeriment, davant d’un supòsit de suspensió de l’exercici de l’activitat, la renda i altres quantitats degudes per l’arrendatària s’hauran de reduir en un 50 per cent, mentre que davant d’un supòsit de restricció parcial de l’aprofitament material de l’immoble, la renda i altres quantitats degudes per la part arrendatària s’hauran de reduir en una proporció igual a la meitat de la pèrdua d’aprofitament de l’immoble, mesura objectivament per la reducció d’aforament o d’horaris o per altres limitacions imposades per la norma. És important recalcar que, tot i que els comerços ofereixen serveis de lliurament a domicili o de recollida de productes en el mateix establiment, es veuran emparats igualment per aquesta cobertura legal.

Per al cas que les restriccions de la Generalitat s’allarguin més de tres mesos des de l’entrada en vigor d’aquesta norma per subsistir els efectes de la pandèmia, l’arrendatari que es trobi afecte al supòsit de suspensió o restricció de l’activitat tindrà dret a rescindir el contracte sense penalització a partir del moment en què passi aquesta circumstància, mentre es mantingui i fins tres mesos després de la cessació completa de les mesures, sempre que ho comuniqui de forma fefaent a la part arrendadora amb un mes de preavís.

El més desconcertant d’aquesta norma radica en la seva disposició transitòria, en disposar que la part arrendatària pot fer ús de les facultats que li atribueix el Decret Llei amb independència dels acords a què haguessin arribat les parts contractants abans de la seva entrada en vigor. El precepte sembla indicar que, aquells pactes anteriors que haguessin estat adoptats per les parts per intentar reduir l’impacte econòmic de la Covid-19, quedarien totalment invalidats amb l’entrada en vigor d’aquesta disposició legislativa.

Això pot generar conflictes entre les parts, ja que davant d’un supòsit en què, existint un pacte previ arran de la pandèmia, en el qual ja s’hagués acordat una reducció de la renda, l’arrendatari pretengués obtenir una nova reducció de la renda prenent com a base el que s’ha pactat, entenem que, en tot cas, la nova reducció hauria d’efectuar-se sobre la fixada inicialment en el contracte i no sobre l’acordada posteriorment. D’una altra forma, decauria el principi d’equilibri contractual en el qual es basa precisament la norma.

Les reduccions de renda i d’altres quantitats degudes per l’arrendatària seran efectives i es comptaran des de la data del requeriment de modificació per l’arrendatària, no podent l’arrendadora emetre factures contra l’arrendadora per l’import de la renda i altres despeses, fins que transcorri el termini mensual per negociar la modificació contractual o, si és anterior, fins a la data de l’acord.

La norma reconeix que es tracta d’una solució expeditiva, en sintonia -afegeix- amb el fonament de la clàusula rebus sic stantibus, i afavoreix la seguretat jurídica, evitant el col·lapse del sistema judicial. Es tracta, a més d’una norma l’eficàcia es limita a la vigència de les prohibicions o restriccions dictades per l’autoritat competent, si bé s’estableix el termini de dos anys per a l’elaboració i aprovació d’un projecte de llei per incorporar a l’ordenament jurídic català la regulació de caràcter general necessària per al restabliment de l’equilibri contractual en els supòsits de canvi imprevist de circumstàncies (Disposició final primera).

La regulació que preveu el Govern de la Generalitat, -de caràcter general-, implicaria la incorporació a l’ordenament jurídic d’una figura, de construcció jurisprudencial, com és la regla rebus sic stantibus, és a dir, la possibilitat de revisar els contractes a conseqüència de l’alteració extraordinària de les circumstàncies en el moment del seu compliment, respecte de les circumstàncies concurrents en el moment de la seva celebració, sempre que les mateixes provoquin una desproporció exorbitant entre les prestacions de les parts contractants s’hagin produït de forma imprevisible.

Amb relació a la clàusula rebus sic stantibus, cal assenyalar que aquesta es contraposa a una regla essencial en el sistema contractual, segons la qual, els contractes s’han de complir en els seus propis termes (pacta sunt servanda). No obstant això, ve sent aplicada pel Tribunal Suprem, sobretot a partir de 2014, amb motiu de la crisi econòmica del 2008, amb criteris que han anat superant una inicial restrictivitat. Més recentment, i a conseqüència de la crisi sanitària provocada per la COVID-19, està sent aplicada en alguns jutjats per acordar la modificació dels contractes de lloguer, encara que sigui de forma cautelar.

A tall d’exemple, les STS de 17 de gener de 2013 i de 18 de gener de 2013, admetien que una crisi econòmica pot constituir una alteració extraordinària de les circumstàncies i en aquest mateix sentit, oferien una llista detallada de circumstàncies que poden donar lloc a què s’apliqui la regla i que han de ser objecte de prova per qui les al·legui. Aquestes bases van permetre que, en la STS de 15 d’octubre de 2014, es reconegués de forma clara que la crisi econòmica pot ser fonament suficient per invocar el rebus sic stantibus. En la sentència en qüestió, es va reduir en un 29% la renda anual d’un hotel en un supòsit d’arrendament.

En el mateix sentit, l’Acte 256/2020 de 25 de Juny de 2020, del Jutjat de Primera Instància nº 1 de València, estima parcialment l’ajornament del 50% de la renda mínima mensual pactada en el contracte, “ja que resulta notori que la crisi derivada de l’actual pandèmia per COVID 19 no era previsible. Igualment, s’ha produït una situació que ha afectat de manera extraordinària, immediata i intensa a la situació econòmica de la part actora“.

I l’Acte 447/2020 de 25 de Setembre de 2020, del Jutjat de Primera Instància nº 81 de Madrid, que acorda la suspensió del pagament de la renda d’una discoteca mentre no estigui permesa la reobertura, i un cop es produeixi aquesta, redueix la renda en un 50%.

Amb el Decret LLei 34/2020, de 20 d’octubre -la constitucionalitat està sent qüestionada, el Govern de la Generalitat pretén per tant, evitar el col·lapse del sistema judicial davant les situacions de conflictivitat generades en aquests moments de crisi de sistema industrial i comercial a conseqüència de la pandèmia. Es tracta, com s’ha apuntat, d’una norma l’eficàcia queda limitada al temps de vigència de les prohibicions o restriccions dictades per l’autoritat competent. Això, sense perjudici de l’elaboració -en el termini de dos anys-, de la llei que incorpori a l’ordenament jurídic català, una regulació de caràcter general, per al restabliment de l’equilibri contractual en els supòsits de canvi imprevist de circumstàncies, a què és s’ha compromès el Govern.

Aquesta jurisprudència a la qual s’ha fet especial esment, estableix un precedent clar a tenir molt present que fa a situacions de crisi econòmica en un context similar a l’esdevinguda en l’any 2008, de manera que no només l’actual pandèmia pot ser considerada com un canvi imprevisible en les circumstàncies que pertoca a la invocació del rebus sic stantibus en els termes que ja estan reconeixent alguns jutges, sinó també els posteriors efectes econòmics negatius que derivaran d’aquesta un cop hagi estat superada.

D’aquí, que sigui important l’escenari que pot arribar a plantejar-se en el moment en què es mitiguin els efectes de la pandèmia per disminuir el nombre de persones contagiades, ja que les presents mesures deixaran de ser aplicables en el moment en què s’aixequin les actuals restriccions i suspensions al desenvolupament de l’activitat econòmica. Amb independència que les parts hagin fet ús d’aquestes, la doctrina rebus sic stantibus podria ser invocada com a fonament per a modificar novament els contractes, interpretant la recessió econòmica com una alteració extraordinària de les circumstàncies.

A més, caldrà estar a l’espera de si prospera o no el recurs d’inconstitucionalitat que segons sembla ja s’està preparant contra aquest Decret LLei i, d’altra banda, a si, en el termini de dos anys, el Govern de la Generalitat compleix la seva promesa de regular amb caràcter general, aquesta matèria, és a dir, el restabliment de l’equilibri contractual en els supòsits de canvi imprevist de les circumstàncies.

Davant aquestes incerteses, resulta evident que cobrarà especial rellevància el desenvolupament i aplicació de la regla rebus sic stantibus.

Nou text refós de la Llei Concursal

El Reial Decret legislatiu 1/2020, de 5 de maig, pel qual s’aprova el text refós de la Llei Concursal, té com a objectiu ordenar en un sol text les reformes successivament aprovades en l’àmbit del dret concursal, així com facilitar la comprensió i eliminar tant preceptes contradictoris com duplicitats, de manera que el text final constitueixi una base sòlida sobre la qual es puguin incorporar en el futur les noves modificacions, algunes d’elles ja pendents de transposició al marc jurídic estatal.

Crida l’atenció l’augment considerable dels seus articles, que passa de 242 a 752. El motiu principal és poder facilitar els processos i les interpretacions de la norma sota els criteris de reordenació, clarificació i harmonització del contingut. Aquesta nova sistemàtica ha suposat el trasllat i la recol·locació de moltes normes contingudes en títols diferents de la Llei Concursal amb l’objecte d’ordenar per matèries.

La normativa es divideix en 3 llibres. El primer d’ells s’enfoca en l’exercici dels concursos de creditors, amb diversos canvis respecte al seu antecessor. El segon llibre tracta sobre el dret preconcursal i, finalment, el tercer llibre se centra en qüestions relacionades amb el dret internacional privat, motivat pel Reglament (UE) 2015/848.

El Llibre I està dedicat com dèiem al concurs de creditors, amb una distribució de la matèria molt diferent de la de l’anterior regulació. Així, per exemple, hi ha un títol específic sobre els òrgans del concurs, dividit en dos capítols; un dedicat al Jutge del concurs i un altre a l’Administració Concursal; hi ha un títol sobre la massa activa i un altre sobre la massa passiva; un títol sobre l’informe de l’Administració Concursal; un títol propi per al pagament dels crèdits als creditors; i un títol sobre publicitat.

Les normes concursals generals s’integren en els dotze primers títols d’aquest llibre. S’han exclòs d’aquests títols aquelles normes especials que estaven disperses per l’articulat. En el títol final d’aquest llibre s’han agrupat, juntament amb el concurs de l’herència, les especialitats del concurs d’aquell deutor que tingui determinades característiques subjectives o objectives.

El Llibre II, sobre dret preconcursal, es divideix en quatre títols independents: el primer té com a objecte la comunicació de l’obertura de negociacions amb els creditors; el segon s’ocupa dels acords de refinançament; el tercer és el relatiu als acords extrajudicials de pagament; i l’últim s’ocupa de les especialitats del concurs consecutiu, sigui a un acord de refinançament, sigui a un acord extrajudicial de pagaments.

En el Llibre III s’inclouen les normes de dret internacional privat que fins ara contenia el títol IX de la Llei Concursal, i la inclusió té el seu origen en el ja citat Reglament (UE) 2015/848, sobre procediments d’insolvència. Fins ara, algunes normes de dret internacional privat en relació amb la insolvència se circumscrivien exclusivament al concurs de creditors. Tanmateix, el Reglament és d’aplicació no només als concursos de creditors, sinó també als procediments del Llibre II, la qual cosa motiva aquesta inclusió, seguint l’esperit d’aquesta norma refosa.

Donada la seva vocació compilatòria, la Llei no introdueix noves regles, encara que sí canvis rellevants en la redacció. En el text refós es dedica un article a cada matèria, evitant que un mateix precepte s’ocupi de diferents qüestions. Un elevat nombre d’articles s’han redactat de nou, per precisar, sense alterar el contingut, quina és la interpretació de la norma.

Aquesta reordenació, clarificació i harmonització del dret vigent que representa aquest text refós aplana el terreny per a la futura transposició de la Directiva (UE) 2019/1023, del Parlament Europeu i de Consell, de 20 de juny de 2019 (també coneguda com a “Directiva de segona oportunitat”), que té com a finalitat establir mecanismes d’alerta davant el risc d’insolvència, donar una regulació més completa i coherent als processos de reestructuració preventiva dels deutes, simplificar el dret concursal, augmentar l’eficiència, alleugerir costos, i ampliar les possibilitats d’obtenció del benefici d’alliberament de deutes.

Finalment, cal esmentar que aquelles mesures en matèria concursal que s’han adoptat amb caràcter urgent en el context de la crisi sanitària originada per la COVID-19, amb un àmbit temporal d’aplicació limitat, ja que tracten d’atendre de manera extraordinària i urgent la situació dels processos concursals després de la finalització de l’Estat d’Alarma i la situació de les empreses afectades per la disminució o el cessament d’activitat motivada precisament per les conseqüències econòmiques generades per l’esmentada crisi, conviuran durant un cert període de temps amb el nou text refós, si bé cadascuna en el seu respectiu àmbit.

David Medrano

Advocat

cotxes

La Guia de bones pràctiques per a l’aplicació del barem d’autos

En els últims temps, els països que conformen la Unió Europea han abraçat una política basada en la millora de la qualitat tècnica de les normes jurídiques, gràcies a un procés d’avaluació durant l’elaboració i vigència d’aquestes.

Així bé, un dels instruments per efectuar l’avaluació “ex post”, són les recomanacions de bones pràctiques, les quals lluny de suplir la tasca interpretativa dels tribunals, serveixen d’eina als operadors jurídics per fomentar la bona fe, la col·laboració i la transparència en l’aplicació de les lleis.

Les guies de bones pràctiques són consensuades pels diversos col·lectius que intervenen en l’aplicació de les normes, mitjançant a vegades l’Administració Pública, com va passar en el cas de la Llei 35/2015 de 22 de setembre, de reforma de sistema per a la valoració dels danys i perjudicis causats a les persones en accidents de circulació.

Així bé, davant la problemàtica sorgida amb la interpretació de determinats articles de l’esmentada llei, a instància del Ministeri de Justícia, es va crear la Comissió de Seguiment del Sistema de Valoració, la qual tenia com a objectiu, l’elaboració d’una guia de bones pràctiques per a l’aplicació del barem d’accidents de trànsit.

Tot i que l’esmentada Guia no té caràcter normatiu, des de determinats sectors s’aposta per la seva utilitat erigint-la com a eina de suport dels jutges a l’hora d’interpretar què és correcte i què no, en els processos de reclamació d’indemnització per lesions.

Un clar exemple d’això, seria el fet relatiu a la reclamació prèvia extrajudicial que el lesionat ha de remetre a l’asseguradora abans de reclamar judicialment, doncs aspectes bàsics com el seu contingut, van suscitar grans debats entre els operadors jurídics després de la publicació de la Llei 35/2015.

La veritat és que de la lectura de l’article 7 de la LRCSCVM no es dedueix clarament si és obligació del perjudicat quantificar o no la reclamació, així aquesta circumstància va haver de ser aclarida per la Guia de bones pràctiques en els seus primers suggeriments; determinant la Comissió de Seguiment que no era obligatòria la quantificació de la indemnització per part del perjudicat.

trafic

Així les coses, diversos són ja els tribunals que han inclòs com a referència en les seves resolucions la Guia de bones pràctiques. Un exemple d’això és la Sentència de 19 de març de 2018, Secció 4a de l’Audiència Provincial de Biscaia, la qual cita en els seus Fonaments Jurídics, les seves recomanacions en indicar que “la bona pràctica exigeix admetre la reclamació extrajudicial prèvia que no contingui la quantificació de la indemnització que se sol·licita, fins i tot en el cas que el reclamant disposi de tots els elements per poder calcular-la i quantificar-“.

De la mateixa manera, cal destacar la Sentència de 14 de setembre de 2018 dictada per l’Audiència Provincial de Granada, la qual penalitza l’actitud passiva d’una companyia d’assegurances en la fase prejudicial, emfatitzant en què aquesta conducta és censurada per la Guia de Bones pràctiques per a l’aplicació del Barem d’Autos.

Tot això ens porta a pensar, que la Guia ja influeix en els mecanismes d’actuació de les asseguradores, posant això de manifest en els documents d’Oferta i Resposta Motivada que emeten les companyies, les quals la majoria d’elles ja contenen un desglossament de la valoració dels danys complint amb les recomanacions de la Comissió de Seguiment.

Un altre extrem important aclarit per la Guia, és el fet relatiu a l’obligació de l’asseguradora d’acompanyar l’Informe Mèdic Definitiu l’Oferta Motivada, determinant-se que només quedarà obligada si el lesionat aporta un informe mèdic pericial. Una referència a aquesta recomanació la podem trobar en la Sentència num. 282 de l’Audiència Provincial de Cádiz, Secció 2a de 28 de setembre de 2018.

No obstant això, no tots són llums pel que fa a l’acceptació o reconeixement de les esmentades recomanacions pel món jurídic, ja que des de determinats col·lectius propers a les víctimes d’accidents de trànsit, a més de rebutjar-les per insuficients, manifesten que la necessitat d’efectuar aclariments a la LRCSCVM posa en evidència les mancances i ombres de la citada norma.

La Guia de bones pràctiques per a l’aplicació del barem d’autos ha estat actualitzada fins a sis ocasions des de la seva publicació per la Comissió de Seguiment, la qual té preparada una nova actualització que veurà la llum amb tota probabilitat en els pròxims mesos.

 

María Sánchez

Advocada

ELS NOUS SUPÒSITS CONSIDERATS COM ACCIDENTS DE TREBALL EN TEMPS DE CORONAVIRUS

Davant la situació de crisi generalitzada en tots els ordres de la vida amb motiu de la pandèmia causada pel coronavirus, les principals mesures de naturalesa laboral i de seguretat social aprovades per intentar pal·liar els efectes d’aquesta crisi sobre els treballadors, han estat:

  • El RDL 6/2020, de 10 de març, de mesures urgents en l’àmbit econòmic i per a la protecció de la salut pública, en el seu art. 5è.
  • El RDL 13/2020, de 7 d’abril, la disposició final 1a modifica i amplia l’anterior art. 5è.

Amb un eminent caràcter tuïtiu, aquesta legislació suposa millorar la protecció (i) els treballadors que es troben en aïllament (o quarantena), (ii) els treballadors que han patit un contagi del coronavirus (fora de lloc o desenvolupament de la feina), i (iii) els treballadors sotmesos a restricció en les sortides del municipi on tinguin el seu domicili; en ser considerades aquestes situacions com incapacitat temporal assimilada a l’accident de treball, és a dir, ser considerades baixes per contingència professional o, col·loquialment, baixes per accident laboral. 

La data del fet causant serà la data en què s’acordi l’aïllament o quarantena, la malaltia per contagi del treballador o la restricció en les sortides, sense perjudici que el corresponent comunicat de baixa s’expedeixi amb posterioritat a cada data en concret.

Aquestes situacions assimilades són diferents de la situació en què el contagi del treballador per coronavirus s’hagi contret amb causa exclusiva en la realització de la feina -en els termes de l’art. 156 LGSS-, ja que en aquest cas el contagi serà qualificat d’accident de treball amb tots els seus efectes.

La norma considera aquestes contingències com situacions «assimilades» a l’accident de treball «exclusivament» per a la prestació econòmica d’incapacitat temporal del sistema de la Seguretat Social. I a aquests efectes permet accedir-hi -a la prestació- sense requerir períodes previs de cotització, la seva percepció es produeix des del primer dia, la quantitat ascendirà al 75% de la seva base reguladora, i aquesta es calcularà sobre la base de cotització per contingències professionals de l’últim mes cotitzat -que sol constituir una base més gran que la de contingències comunes-.

Donat el caràcter excepcional de la prestació -referida a l’àmbit de la Seguretat Social- i, ja que només es considera accident de treball a efectes de la incapacitat temporal, s’ha d’interpretar que, en cas que aquesta, per complicacions patològiques, derivés en una incapacitat permanent o fins i tot en la mort de treballador, no es podria aplicar les normes previstes de manera general per a la incapacitat permanent o mort per accident del treballador, ja que només hi ha una «assimilació» a l’efecte de la incapacitat temporal. Una interpretació contrària comportaria una indemnització en cas de mort derivada d’accident de treball, i una prestació vitalícia de més quantia en cas d’incapacitat permanent provinent d’accident de treball.

Pel que fa al recàrrec de prestacions, en atenció al que preveu l’art. 164 LGSS, tota prestació econòmica que tingui la seva causa en accident de treball (o malaltia professional) s’augmentarà, segons la gravetat de la falta, d’un 30% a un 50% quan la lesió es produeixi per equips de treball o en instal·lacions, centres o llocs de treball que no tinguin els mitjans de protecció reglamentaris, els tinguin inutilitzats o en males condicions, o quan no s’hagin observat les mesures de seguretat i salut en el treball. Es tracta d’una responsabilitat que recau directament en l’ocupador o empresari que infringeix les normes generals de prevenció de riscos laborals, així com la més recent normativa creada ex novo, i concretada per exemple en el RDL 8/2020, de 17 de març art. 5è: Mesures relacionades amb el treball a distància: preferència i prevenció de riscos laborals) o a la «Guia per a l’actuació en l’àmbit laboral amb relació al nou coronavirus», publicada pel Ministeri de treball i Economia Social. Una qüestió diferent serà, donat el context en què ens trobem, d’absoluta incertesa social i inseguretat tècnica i científica, la de ponderar si la manca de mesures de seguretat o salut laborals està en l’origen del contagi de la COVID-19 pel treballador.

Això no impedeix, però, augurar un proper escenari de notable litigiositat en l’ordre laboral, a l’ésser potencialment nombrosos els supòsits de treballadors que hagin pogut contraure la malaltia per contagi de virus. D’aquí que davant la possibilitat que les empreses puguin veure enfrontades a responsabilitats administratives, civils i fins i tot penals, si es demostra que no van adoptar les mesures i accions necessàries per prevenir la transmissió de virus, sorgeix la dificultat d’establir la relació causa-efecte entre la malaltia i el treball desenvolupat.

Respecte a aquesta qüestió es planteja la possibilitat de diferenciar entre activitats o treballs considerats no essencials d’aquelles altres activitats amb una major exposició a virus o que comporten en la seva execució un risc manifest (serveis de salut, neteja viària, transport sanitari i alimentari, etc.), es propugna per a aquestes últimes que la relació causa-efecte (activitat exercida-adquisició de la COVID-19) necessària en la qualificació de qualsevol accident com a laboral, es presumeixi que concorre de manera automàtica, excepte prova en contra.

Tal com apuntàvem, davant el previsible augment de reclamacions derivades de la gestió del coronavirus, els pronunciaments judicials que es dictin han de valorar cada cas en concret, exonerant de responsabilitat a les empreses -per causes de força major- amb l’argument que no els va ser possible mantenir la seguretat en els centres de treball, o condemnant a la corresponent indemnització de danys i perjudicis en el cas d’apreciar falta de la més elemental diligència.

I tot i que també hi ha la possibilitat que les empreses -els administradors- siguin acusades penalment d’un delicte contra els drets dels treballadors, l’escenari més optimista per als empresaris o responsables de personal de les empreses que s’enfronten a l’acció penal passa per reconèixer que la jurisdicció penal només castiga -principi d’intervenció mínimament les infraccions més greus, o el que és el mateix, aquells casos en què no s’hagués adoptat cap tipus de mesures previsores, és a dir, haver actuat amb una absoluta falta de diligència i responsabilitat, vulnerant la normativa esmentada de preferència i prevenció de riscos laborals en relació a el nou coronavirus.

Alejandro-Vazquez

Alejandro Vazquez

Advocat

Pòlisses d’assegurança col·lectives: acceptació de clàusules limitadores per part de l’assegurat

L’article 7 de la Llei de contracte d’assegurança distingeix entre la figura del prenedor de l’assegurança i la de l’assegurat: “el prenedor de l’assegurança puc contractar l’assegurança per compte propi o aliè“. Així, mentre que el prenedor de l’assegurança és la persona que contracta l’assegurança en nom propi i és part en el contracte; l’assegurat és la persona titular de l’interès assegurat. 

En cas que el prenedor de l’assegurança el contracti per compte propi, coincideixen les figures de beneficiari i d’assegurat. En canvi, quan el prenedor contracti l’assegurança per compte d’altri, prenedor i assegurat seran persones diferents.

Un cas paradigmàtic de no coincidència entre prenedor i assegurat és el de les assegurances col·lectives, on el prenedor és normalment una associació o col·legi professional que contracta amb l’assegurador, sent assegurats els membres de l’associació o col·legi professional.

En aquests casos, sorgeix la qüestió sobre quins drets i obligacions són assumits pel prenedor i quins corresponen amb l’assegurat.

Cal pensar en la freqüent controvèrsia en supòsits d’asseguradores successives d’un mateix col·lectiu. Davant la notificació del sinistre, caldrà determinar sobre la base de la delimitació temporal de les dues pòlisses, quina de les 2 asseguradores ha de cobrir el sinistre.

És el cas resolt en la recent Sentència de Tribunal Suprem de 22 d’octubre de 2019, on s’al·legava que la delimitació temporal d’una de les pòlisses no s’ajustava a l’article 3 LCS per no estar la clàusula especialment acceptada per l’assegurat. I en aquest punt, el nostre Alt Tribunal recorda que, en matera d’assegurances col·lectives, la jurisprudència introdueix algunes precisions:

Així, la Sentència 1058/2007 de 18 d’octubre declara que: D’acord amb l’article 7 LCS en els casos de distinció entre el prenedor i l’assegurat les obligacions i els deures que deriven del contracte corresponen a l’acceptant, excepte aquells que per la seva naturalesa hagi de complir per l’assegurat. D’aquest principi s’infereix la càrrega d’informació que pesa sobre l’assegurador per complir amb el principi de transparència contractual està en relació amb la posició que respectivament ocupen en el contracte prenedor i assegurat. 

Recordem que de conformitat amb l’article 7 LCS, el tercer assegurat pot ser una persona determinada o determinable pel procediment que les parts acordin. Amb caràcter general, podem distingir entre aquells supòsits en què per adquirir la condició d’assegurat s’ha de fer un butlletí d’adhesió d’aquells altres en què la determinació es realitza pel mateix prenedor de l’assegurança mitjançant la comunicació dels corresponents noms a l’assegurador dins d’un determinat termini.

Doncs bé, la necessitat d’acceptació expressa de les clàusules limitadores per part de l’assegurat, es dóna en aquells supòsits en què la determinació de la persona assegurada estigui subordinada a un acte de voluntat per part de sol·licitant, consistent en la seva adhesió a l’assegurança col·lectiu. Així s’estableix en la STS-27 de juliol de 2006, la qual en un supòsit de segur col·lectiu en què “els documents que van ser facilitades al demandant van ser el butlletí d’adhesió i el certificat d’assegurança” declara la impossibilitat d’oposar a l’assegurat el contingut de les clàusules delimitadores del risc incloses en les clàusules generals de la pòlissa, ja que a elles ha de projectar-se la voluntat contractual en la mesura que integren l’objecte de contracte i sobre elles ha de recaure el consentiment que el perfecciona, el que es resumeix en la necessitat d’acceptació de les mateixes previ al seu coneixement.

“És menester doncs que quan l’asseguradora intervé expedint un document individual a favor del sol·licitant que s’adhereix a una assegurança col·lectiva i amb això el seu consentiment per a la perfecció del contracte, feu constar en l’expressat document suficient claredat no només la cobertura de l’assegurança, sinó també l’existència de clàusules limitadores, amb els requisits formals exigits per l’article 3 LCS

En sentit contrari, en aquells casos en què la determinació de la persona assegurada no es realitzi mitjançant el denominat butlletí d’adhesió, no serà necessària l’acceptació per part de l’assegurat de les clàusules limitadores i n’hi haurà prou amb què hagin estat acceptades pel prenedor de l’assegurança.

María Ruiz

Sòcia Advocada

ALGUNS ASPECTES PENALS I ADMINISTRATIUS EN RELACIÓ A L’ESTAT D’ALARMA

Davant l’especial situació en què ens trobem, cal aturar-se uns segons a analitzar en quin grau les extraordinàries mesures de confinament preses pel Govern poden comportar conseqüències penals per als ciutadans en cas de ser inobservables.

Hem de centrar-nos en primer lloc en el (en aquests dies) tan famós delicte de desobediència.

El mateix es troba regulat en l’article 556 del Codi Penal, amb el següent contingut:

“1. S’han de castigar amb la pena de presó de tres mesos a un any o multa de sis a divuit mesos, els que, sense estar compresos en l’article 550, resisteixin o desobeeixin greument a l’autoritat o els seus agents en l’exercici de les seves funcions, o al personal de seguretat privada, degudament identificat, que desenvolupi activitats de seguretat privada en cooperació i sota el comandament de les Forces i Cossos de seguretat.

2. Els que faltin a el respecte i consideració deguda a l’autoritat, en l’exercici de les seves funcions, han de ser castigats amb la pena de multa d’un a tres mesos.”

L’anterior ha estat matisat mitjançant reiterada jurisprudència (com a exemple més recent i paradigmàtic, la famosa Sentència número 459/2019 del Tribunal Suprem sobre el cas del “Procés”), havent-se introduït diferents requisits per a la materialització del delicte:

  1. És necessari que, previ a l’acte de desobediència, s’hagi emès una ordre directa al destinatari per part de l’autoritat o els seus agents en l’exercici de les seves funcions i per la qual s’imposi al particular una conducta determinada activa o passiva.
  2. Hi ha d’haver una negativa, oposició o resistència a complir aquesta ordre.
  3. A més, la desobediència ha de ser greu.

Per tant, és possible que la conducta d’un ciutadà que abandona la seva llar sense causa justificada es tradueixi en la imputació d’un delicte de desobediència? D’entrada i amb la deguda prudència que exigeix una anàlisi a priori, la resposta hauria de ser NO, ja que només pot ser delicte de desobediència la negativa a complir una ordre personalment notificada (cosa que no passa amb una disposició d’un Reial Decret), amb advertència legal de les conseqüències de l’incompliment.

En conseqüència, la immensa majoria de sancions que s’imposin amb motiu de l’incompliment de les mesures de confinament seran de caràcter administratiu.

D’acord amb el Reial Decret 463/2020, que imposa les mesures de confinament, per conèixer les potencials sancions a aplicar a causa de l’incompliment de les mateixes s’ha d’estar a el text de l’article 10 de la Llei 4/1981, la qual cosa francament genera un nou problema que ja s’està veient reflectit en la disparitat de criteris que estan utilitzant les diferents Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat per a sancionar.

La veritat és que aquest article permetria que es sancionés o bé per la Llei 4/2015, de Seguretat Ciutadana (popularment coneguda com a Llei Mordassa), o bé la Llei 33/2011 de Salut Pública, o bé la Llei 17/2015, del sistema Nacional de Protecció Civil.

Segons sembla, el problema que s’està trobant en les propostes de sanció emeses fins al moment és que la denúncia se centra a descriure que l’individu en concret ha incomplert els mandats del Reial Decret 463/2020; però, el Reial decret estableix mesures, no ordres, i semblaria necessari que, davant d’un incompliment, existís una recriminació per part dels agents actuants, i en cas d’un nou acte de desobediència procediria la proposta de sanció.

Procediria llavors l’aplicació de l’article 36.6 de l’esmentada Llei, que cataloga com a infracció greu la desobediència o resistència a l’autoritat o els seus agents en l’exercici de les seves funcions quan això no sigui constitutiu de delicte. En qualsevol cas, sembla ser la norma que els agents de l’autoritat estan fent servir majoritàriament, amb la qual cosa, malgrat que ens trobem en una situació nova, tot apunta que hi ha certa viabilitat en l’oposició a aquestes sancions. I no només per la falta de prevenció prèvia, sinó també per la disparitat de criteris que s’estan seguint a l’hora d’entendre que una conducta és reprovable (a tall d’exemple, en algunes propostes de sanció s’ha discutit la distància existent entre la llar i el lloc on es troba un ciutadà que passeja la seva mascota, o la llista d’aliments que el ciutadà ha adquirit al supermercat).

La norma administrativa contempla per a les sancions lleus multes de 100 a 600 euros; per a les greus, multes de 601 a 30.000 euros; i per a les molt greus, que en principi tindrien un difícil encaix amb els supòsits del Reial Decret 463/2020, el segment es mou entre els 30.001 i els 600.000 euros.

Per la seva banda, la norma penal anteriorment citada (556.1) contemplaria una multa mínima de 360 euros i una màxima de 216.000 euros, i en el vessant de delicte lleu (556.2), una multa mínima de 60 euros i una màxima de 36.000.

Finalment, un aspecte que ha quedat certament descobert és el relatiu als terminis de prescripció no ja dels actes processals, sinó dels delictes i penes.

L’Estat d’Alarma (Llei Orgànica 4/1981) permet instaurar una sèrie de mesures numerus clausus entre les quals no es troba la suspensió de l’activitat del Poder Judicial. Hem pogut observar que no s’ha produït una suspensió en general, sinó una mena de limitació, ja que alguns actes judicials seguiran duent-se a terme a causa del seu caràcter urgent (Habeas Corpus, actuacions amb detinguts i els altres supòsits previstos en els apartats segon i tercer de la disposició addicional segona del Reial Decret 463/2020).

Tanmateix, més enllà d’això, és senzill comprendre que hi ha una diferència no només substantiva, sinó qualitativa, entre la suspensió dels terminis processals, la suspensió dels terminis per exercitar accions i drets i la suspensió dels terminis de prescripció de delictes i penes. A priori hauria d’entendre que aquesta última no s’ha produït, ja que per la seva entitat no cap a una aplicació analògica de la norma, i que continuen corrent aquests terminis de forma ordinària.

Des de la perspectiva dels advocats defensors, la manca de claredat en aquest aspecte serà probablement un nou cavall de batalla en el futur més pròxim. La primera basa de defensa es trobaria en el rang de llei de la norma (“la norma superior preval sobre la inferior“), ja que d’interpretar-se finalment que el Reial Decret 463/2020 ha suspès els terminis de prescripció de delictes i penes, això entraria clarament en col·lisió amb una Llei Orgànica com és el Codi Penal i amb la mateixa Constitució espanyola. L’article 25 de la Constitució, principi de legalitat penal, no està entre aquells que poden ser suspesos, d’acord amb l’article 55 del mateix text (que ni tan sols està pensat per a l’Estat d’Alarma, sinó per al d’Excepció o el de Lloc; no obstant això, per evitar dubtes sobre la resta de mesures preses en el Decret, i principalment la més costosa per als ciutadans, és a dir, la llibertat de circulació, aquesta no ha estat suspesa, sinó limitada, d’acord amb allò que l’estat d’Alarma si permet). Tampoc s’ha suspès l’article 24, que preveu el dret a la tutela judicial efectiva i que en matèria penal ha de tenir, si és possible, una incidència encara més gran, sempre a fi de garantir els drets del justiciable. Fins a quin punt seria llavors constitucional que un delicte o la pena derivada de la mateixa s’allargués el seu termini de prescripció a causa de la suspensió per l’Estat d’Alarma, en clar detriment del justiciable, trencant les regles més elementals del Dret Penal?

 

David Medrano

Advocat

seguros

EL TERMINI DE PRESCRIPCIÓ DE LA RECLAMACIÓ ENTRE ASSEGURADORES PER CONCURRÈNCIA EX ART 32 LLEI 50/1980

Com ja és conegut, l’article 32 de la Llei 50/1980, de 8 d’octubre, de contracte d’assegurança, regula els supòsits de concurrència d’assegurances, és a dir, la situació generada quan dues o més pòlisses proporcionen cobertura per a un mateix risc.

Per això, estableix el citat precepte que “els asseguradors contribuiran a l’abonament de la indemnització en proporció a la mateixa suma assegurada, sense que es pugui superar la quantia del dany”. I, en aquest sentit que “l’assegurador que ha pagat una quantitat superior a la que proporcionalment li correspongui pot repetir contra la resta dels asseguradors.

seguros

Precisament el termini de prescripció per a l’exercici d’aquesta acció de reemborsament, ha donat lloc a dos posicionaments, que parteixen de dos principis diferents, a saber:

a.-) El primer d’ells, sosté que es tracta d’una acció derivada del mateix contracte d’assegurança, de manera que el termini de prescripció és de dos anys, de conformitat amb el que disposa l’article 23 de la mateixa Llei de Contracte d’assegurança, en seu de durada de contracte d’assegurança i prescripció, per a les accions derivades d’assegurança de danys.

b.-) El segon, sosté que es tracta d’una acció de caràcter personal, ja que la seva naturalesa jurídica és la de retorn i de reemborsament, i per tant, d’aplicació els articles 1145 i 1158 del Codi Civil, en seu d’obligacions, respectivament. Per això, el termini de prescripció seria el d’aquestes accions 5 anys (1964. 2 Codi Civil) o 10 anys (art 121-20 CCAT),

Aquest últim criteri ha estat l’adoptat per la Sentència de l’AP de Barcelona núm. 10/2020, Secció 16a, de 30 de gener de 2020, Ponent Jordi Sans Fernández.

Efectivament, no pot negar-se que l’acció exercida ex art 32 LCS tingui la seva raó de ser en l’existència del contracte d’assegurança. No obstant això, qüestió diferent són els drets i obligacions derivades del pagament de la prestació entre les asseguradores que es troben en situació de concurrència, així com la naturalesa jurídica de l’acció per reintegrar al seu patrimoni les quantitats satisfetes per compte d’un altre assegurador, que són de caràcter personal.

 

Roman_Pinana_GES40_1

Román Piñana

Soci Advocat

 

Moratòria en el pagament d’hipoteques

L’actual situació de crisi sanitària i les mesures de confinament adoptades tenen un impacte incommensurable en l’economia domèstica. En aquest context, una de les mesures adoptades pel Govern és la previsió d’una moratòria en el pagament de les hipoteques destinades a la compra d’habitatge habitual, mesura destinada només als supòsits de vulnerabilitat econòmica.

En concret, es preveu en els articles 7 al 16 del Reial decret llei 8/2020, de 17 de març de mesures urgents extraordinàries per fer front a l’impacte econòmic i social del COVID-19.

Els requisits per poder optar a aquesta moratòria són:

En primer lloc, s’ha de tractar d’un préstec garantit amb hipoteca immobiliària per a l’adquisició de l’habitatge habitual. Per tant, en virtut d’aquesta mesura, no es pot sol·licitar l’ajornament d’un altre tipus de préstecs personals sense garantia real, ni tampoc als préstecs immobiliaris els quals la destinació no sigui l’adquisició de l’habitatge habitual.

Davant d’això, sorgeix la qüestió sobre si la moratòria és aplicable a les segones hipoteques sobre l’habitatge habitual on el destí sigui diferent de l’adquisició de l’habitatge. Per exemple, els préstecs destinats al finançament d’un negoci.

 

En segon lloc, per poder-se beneficiar d’aquesta mesura, el deutor ha de trobar-se en els supòsits previstos de vulnerabilitat econòmica:

a) Que el deutor hipotecari passi a estar en situació d’atur o, en cas de ser empresari o professional, pateixi una pèrdua substancial dels seus ingressos o una caiguda substancial de les seves vendes.

b) Que el conjunt dels ingressos dels membres de la unitat familiar no superi, en el mes anterior a la sol·licitud de la moratòria:

i.Amb caràcter general, el límit de tres vegades l’Indicador Públic de Renda d’Efectes Múltiples mensual (des d’ara IPREM)

ii.Aquest límit s’incrementarà en 0,1 vegades l’IPREM per cada fill a càrrec a la unitat familiar. L’increment aplicable per fill a càrrec serà de 0,15 vegades l’IPREM per cada fill en el cas d’unitat familiar monoparental.

iii. Aquest límit s’incrementarà en 0,1 vegades l’IPREM per cada persona major de 65 anys membre de la unitat familiar.

iv.En cas que algun dels membres de la unitat familiar tingui declarada discapacitat superior al 33 per cent, situació de dependència o malaltia que l’incapaciti acreditadament de forma permanent per realitzar una activitat laboral, el límit previst al subapartat i) serà de quatre vegades l’IPREM, sense perjudici dels increments acumulats per fill a càrrec.

v.En el cas que el deutor hipotecari sigui persona amb paràlisi cerebral, amb malaltia mental, o amb discapacitat intel·lectual, amb un grau de discapacitat reconegut igual o superior al 33 per cent, o persona amb discapacitat física o sensorial, amb un grau de discapacitat reconeguda igual o superior al 65 per cent, així com en els casos de malaltia greu que incapaciti acreditadament, a la persona o al seu cuidador, per realitzar una activitat laboral, el límit previst al subapartat i) serà de cinc vegades l’IPREM.

c) Que la quota hipotecària, més les despeses i subministraments bàsics, resulti superior o igual a el 35 per cent dels ingressos nets que percebi el conjunt dels membres de la unitat familiar.

d) Que, a conseqüència de l’emergència sanitària, la unitat familiar hagi sofert una alteració significativa de les seves circumstàncies econòmiques en termes d’esforç d’accés a l’habitatge, en els termes que es defineixen en el punt següent.

Aquestes mateixes mesures també s’apliquen als fiadors i avaladors del deutor principal, respecte del seu habitatge habitual i amb les mateixes condicions que les establertes per al deutor hipotecari.

El termini per a la qual sol·licitar s’estén fins quinze dies després de la fi de la vigència del reial decret llei que en principi està previst per a un mes des de la seva entrada en vigor, per la qual cosa en principi, es podrà sol·licitar fins al 3 de maig.

La sol·licitud s’ha d’efectuar davant el creditor, és a dir davant el banc o entitat financera que hagi concedit el préstec, el qual l’haurà d’implementar en un termini màxim de 15 dies.

La implementació de la moratòria comportarà que durant el seu període de vigència, l’entitat creditora no pot exigir el pagament de la quota hipotecària, ni de cap dels conceptes que la integren (amortització de capital o pagament d’interessos), ni íntegrament, ni en un percentatge. Tampoc es meriten interessos ni ordinaris ni moratoris.

El text legal preveu una disposició destinada a dissuadir de l’abús d’aquesta mesura extraordinària, disposant la responsabilitat del deutor pels danys i perjudicis que hagi ocasionat a conseqüència de la seva indeguda aplicació sense reunir els requisits per a això, així com les despeses generades per l’aplicació d’aquestes mesures, sense perjudici de les responsabilitats d’un altre ordre.

Sobre l’import dels danys i perjudicis produïts, la quantificació sembla complicada, ja que el dany per a les entitats financeres d’aquesta imposada refinançament es produirà en tot cas tant en els supòsits en què la seva aplicació sigui deguda com indeguda. En qualsevol cas, l’import dels danys i perjudicis no pot ser inferior al benefici indegudament obtingut pel deutor per l’aplicació de la norma.

Finalment, també incorrerà en responsabilitat el deutor que, voluntàriament i deliberadament, busqui situar o mantenir-se en els supòsits de vulnerabilitat econòmica amb la finalitat d’obtenir l’aplicació d’aquestes mesures, corresponent l’acreditació d’aquesta circumstància a l’entitat amb la qual tingui concertada al préstec o crèdit.

La Responsabilitat Professional dels Corredors en el Reial decret llei 3/2020 per a la transposició de la Directiva de Distribució d’Assegurances

El text que finalment ha estat aprovat per transposar la Directiva de Distribució d’Assegurances pel que fa a la responsabilitat dels corredors s’ha vist modificat en relació amb l’últim Projecte de Llei presentat al Congrés el 7 de juny de 2018.

En efecte, el Projecte en el seu article 29 relatiu a concepte de corredor eliminava les referències a les funcions del corredor relatives a vetllar per les concurrències de requisits que ha de reunir la pòlissa per a la seva eficàcia i plenitud d’efectes i també a assessorar en cas de sinistre que si es contenien en la Llei 26/2006.

El nou text aprovat pel Reial Decret-Llei recupera aquesta menció i manté la redacció de la Llei 26/2006 pel que fa a les funcions dels corredors. Així, l’article 155 de Reial decret llei estableix:

Són corredors d’assegurances les persones físiques o jurídiques que realitzen l’activitat de distribució d’assegurances, oferint assessorament independent basat en una anàlisi objectiva i personalitzat, a qui demanen la cobertura de riscos. Els corredors d’assegurances han d’informar qui intenti concertar una assegurança sobre les condicions del contracte que al seu parer convé subscriure i oferir la cobertura que d’acord amb el seu criteri professional, millor s’adapti a les necessitats d’aquell; així mateix, han de vetllar per la concurrència dels requisits que ha de reunir la pòlissa d’assegurança per a la seva eficàcia i plenitud d’efectes. Igualment estan obligats durant la vigència del contracte d’assegurança en què hagin intervingut a facilitar el prenedor, a l’assegurat i al beneficiari de l’assegurança la informació que reclamin sobre qualsevol de les clàusules de la pòlissa i, en cas de sinistre, a prestar-los la seva assistència i assessorament.

El motiu pel qual havien quedat eliminades aquestes funcions de corredor de la seva regulació resulta desconegut, possiblement hagi estat un oblit de legislador.

Veurem que passa amb el debat i votació per a la convalidació del Reial decret llei al Congrés que ha de tenir lloc en el termini màxim de 30 dies, possiblement el text romandrà inalterat.