L’AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA ESTABLEIX QUE EL TERMINI DE PRESCRIPCIÓ DE DEUTES PER IMPAGAMENT DE QUOTES DE LA COMUNITAT DE PROPIETARIS ÉS DE 10 ANYS

Quan en l’aplicació d’assumptes substancialment iguals, el criteri interpretatiu dels tribunals és diferent, la Llei habilita diversos mitjans que tenen per objecte perseguir la seva uniformitat. Tot això, d’acord al principi de seguretat jurídica.

En definitiva, es tracta d’evitar que, a l’hora d’impartir justícia, davant de fets idèntics, els tribunals apliquin solucions diferents, extrem aquest difícil d’entendre, tant per al justiciable com, en moltes ocasions, per als operadors jurídics. És doncs necessari que, en aquests supòsits, es busquin criteris uniformes.

Un dels mecanismes és el recurs de cassació per a la unificació de doctrina per part de Tribunal Suprem, però també La Llei Orgànica del Poder Judicial, en el seu art. 264, preveu li recerca de criteris d’uniformitat.

Doncs bé, això últim és el que ha succeït en la recent reunió celebrada el passat dia 15 de novembre a la reunió de presidents de les Seccions de civils de l’Audiència Provincial de Barcelona. El debat plantejat tenia per objecte dirimir si és aplicable el termini general de l’article 121-20 del Codi Civil de Catalunya, d’acord amb el qual “les pretensions de qualsevol classe prescriuen al cap de deu anys, llevat que algú hagi adquirit el dret d’usucapió o que aquest Codi o les lleis especials disposin una altra cosa “o, per contra, l’article 121-21 del mateix cos legal, que estableix un període de prescripció de tres anys per a” les pretensions relatives a pagaments periòdics que s’hagin de fer per anys o terminis més breus. ”

L’argument de l’aplicació del termini de prescripció de tres anys, té el seu fonament en el caràcter periòdic de les quotes de la CP, ja que anualment, mitjançant la celebració de la junta obligatòria, es determina l’import de les contribucions de cada copropietari (quotes, derrames, aportació a el fons i reserva, així com la liquidació dels deutes), tot això a l’empara dels articles 553-4 i 553-20 de el Codi Civil de Catalunya (en endavant CCAT).

Això no obstant, aquest últim posicionament, xoca frontalment amb la previsió de l’art 553-5 del CCAT, que imposa l’afecció real dels béns privatius del deutor (és a dir el pis, plaça de pàrquing, local, etc.), que responen de l’import del deute dels seus titulars, per raó de quotes ordinàries o extraordinàries i fons de reserva, corresponents a l’any en curs i els quatre immediatament anteriors. Això sense perjudici, si escau, de la responsabilitat de qui transmet.

Precisament aquesta afecció real de l’element privatiu, corresponent a deutes d’any en curs i 4 immediatament anteriors, no resulta compatible amb el termini de prescripció triennal abans indicat.

Per aquesta circumstància, els Presidents de les Seccions Civils de l’Audiència Provincial de Barcelona, han adoptat l’acord que el termini de prescripció de l’acció per reclamar quotes comunitàries és de DEU ANYS.

 

Roman_Pinana_GES40_1

Román Piñana

Soci Advocat

 

¿I JO, PER QUÈ NECESSITO UN SISTEMA DE COMPLIANCE?

En plena Segona Guerra Mundial, un estudi dut a terme per les forces aèries nord-americanes generaria per a la posteritat un exemple paradigmàtic de biaix de supervivència i de les seves conseqüències en la valoració de la realitat i la predicció de resultats.

Davant l’alt nombre de baixes que patien els bombarders del bàndol nord-americà, un equip format per enginyers i altres grans ments de la nació es va embarcar en el repte de millorar la resistència d’aquests aparells.

Reforçar l’estructura completa dels avions no era una opció, ja que això augmentaria significativament el seu pes i afectaria les seves principals prestacions.

Davant aquesta problemàtica, l’equip a càrrec de gestionar la crisi va registrar l’estat dels avions després del seu retorn a les bases. A partir de la valoració dels punts d’abast van aconseguir mapejar les zones més danyades i van concloure que aquestes (en concret, ales, tronc i cua de l’avió) eren les més exposades i, per tant, les que requerien un major reforç en la seva protecció.

Després implementar aquesta mesura de reducció del risc, van poder monitoritzar els resultats. Això no obstant, en nombres relatius, no van obtenir l’èxit a priori esperable: la mitjana d’avions que tornaven abans i després del canvi es va mantenir.

Tanmateix, dels errors se n’aprèn. Un dels membres del grup de treball, l’estadista Abraham Wald, aviat va trobar la solució a l’enigma plantejat, ja que es va ser víctima, al costat dels seus companys, de la limitació que el seu judici havia sofert a causa del biaix de supervivència.

El biaix de supervivència és aquella fal·làcia lògica que, per obtenir una conclusió, es concentra en les persones o coses que van superar un procés de selecció, mentre que passa per alt aquelles que no ho van fer.

En l’anècdota relatada, l’equip d’enginyers havia tingut en compte per a la seva anàlisi tan sols aquells avions que retornaven, és a dir, aquells aparells que, malgrat tot, no havien patit danys prou crítics com per a derrocar-los. Per tant, tot i haver detectat les zones més exposades i, per tant, aquelles on la probabilitat de patir danys era més alta, van obviar el seu baix impacte.

Tan sols n’hi havia prou amb contemplar el negatiu de la fotografia: en el morro, motors i cabina s’observaven molts menys impactes, a causa del fet que havien quedat fora del registre, ja que molts dels avions aconseguits en aquelles zones no van tornar. Les zones menys exposades, la probabilitat de materialització del risc era més baixa, eren justament aquelles susceptibles de patir danys amb un alt impacte.

Tan aviat com es van reforçar les zones menys exposades dels aparells voladors (i alhora, les més perilloses), el nombre d’avions que retornaven va augmentar exponencialment, moltes vegades en estats límit, i tot i així, amb un pilot supervivent. Els beneficis no es concretaven únicament en reduir el nombre de baixes (una fita, de per si), sinó que ara era possible obtenir informació de primera mà que permetés millorar no només la resistència de l’aparell, sinó aquells problemes que el mateix pilot hagués pogut detectar.

Un fenomen semblant es va produir en la Primera Guerra Mundial, quan l’exèrcit francès va modificar l’uniforme dels seus soldats per substituir la gorra per un casc: en poques hores, les infermeries de l’exèrcit van començar a omplir-se amb soldats supervivents que havien patit danys al cap.

La història sempre ens brinda l’oportunitat d’utilitzar els seus ensenyaments en el nostre present. Les anteriors anècdotes bèl·liques són fàcilment extrapolables a la gestió dels riscos en general, i, en particular, els de les organitzacions.

És raonable que l’òrgan de govern d’una organització consideri que la seva organització gaudeix d’un sistema de control i gestió de riscos suficient pel simple fet que mai ha passat res significativament greu, i els problemes que s’han materialitzat fins al moment han tingut sempre solució. Al cap i a la fi, el contrari implicaria desconfiar d’allò del que un n’és el responsable.

També és possible que, en un grau menor de confiança, consideri que ja s’han establert mètodes prou segurs en aquelles zones més exposades de la seva organització, i que una intervenció en la resta de l’organització únicament pertorbaria innecessàriament el ritme normal de treball.

Si bé són legítimes aquestes visions, les organitzacions no deixen de ser grans aparells de producció de béns i serveis, que exerceixen un impacte continu en el seu entorn i s’exposen de forma constant a el risc. Una consideració massa optimista de la situació real, combinada amb una política de mínima intervenció i control de l’activitat poden conformar una sensació subjectiva de seguretat, esbiaixada pel bon resultat “fins al moment”, meridianament allunyada de la realitat. El risc es troba especialment on un menys ho espera.

A més, a més, aquesta autocomplaença i conformisme amb l’estat actual de les coses en moltes ocasions pot amagar tres fenòmens molt pitjors: l’habituació al risc, la companyonia mal entesa i la sensació d’anonimat dins de l’estructura de l’organització. Fenòmens que conduiran fins i tot a l’acceptació de la materialització del risc perquè “sempre s’ha fet així”, perquè “jo no vull ser el xivato” o perquè “ningú sabrà que he estat jo”.

Tot i la relativament recent modificació del Codi Penal per introduir la responsabilitat penal de la persona jurídica, fet que a Espanya ha posat en boca de molts el terme Compliance, en altres Estats ja fa diversos anys que les organitzacions hi dediquen molts recursos a la seva autogestió segura i ètica, i es responsabilitzen dels seus actes negligents i deslleials davant les administracions públiques, de Justícia, així com davant els seus clients i col·laboradors. Amb el pas el temps, la premsa ha anat recollint successos de tota mena en els quals moltes organitzacions han quedat compromeses a causa de l’eventual materialització d’un risc, fos de manera deliberada o no.

A la Wall Street Journal CEO Council de 2018, el CEO de la companyia de ciberseguretat Dark Trace, Nicole Eagan, va aprofitar la seva intervenció per compartir una anècdota professional referent a un robatori d’informació perpetrat per un grup de hackers informàtics que havia estat capaç de trobar el taló d’Aquil·les del sistema informàtic d’un Casino.

Les seves investigacions en aquella ocasió els van portar a determinar que els lladres havien accedit a sistema utilitzant com a porta d’entrada un mètode insòlit: l’aquari del vestíbul.

Si bé no era més que un element decoratiu, aparentment inofensiu, comptava amb un termòmetre intel·ligent que monitoritzava de forma constant la temperatura de l’aigua i permetia el seu control a distància mitjançant la seva connexió a la xarxa d’Internet del casino. Es tractava d’un dispositiu d’aquells que engloba el concepte “Internet de les coses” (‘Internet of Things’, o ‘IOT’), en el qual s’inclouen també altres aparells com televisors, rellotges, càmeres de seguretat o fins i tot neveres, i que, per regla general, no compten amb cap mena de protecció davant de possibles atacs informàtics.

El grup de hackers va aconseguir introduir-se en la xarxa de casino utilitzant com a porta d’entrada el termòmetre, i un cop a dins, res els hi va impedir accedir als arxius on es custodiaven les dades dels grans apostadors.

Com podrà veure el lector, era igual la quantitat o intensitat dels protocols de seguretat que els responsables del casino haguessin implementat en aquelles àrees (segons la seva opinió) més exposades o perilloses. L’error no havia estat utilitzar un termòmetre intel·ligent. El Casino utilitzava una sola xarxa informàtica i una mateixa connexió a Internet per controlar el termòmetre i el mateix temps custodiar les dades per identificar la seva clientela; tampoc protegia l’accés amb una clau o, en cas d’utilitzar-la, aquesta no era prou segura; finalment, no hi havia restringit els permisos d’accés a les dades més sensibles a unes persones determinades, ni tampoc comptava amb personal informàtic a càrrec de la vigilància i, en cas de detecció, defensa davant un hipotètic atac a la xarxa. No es tractava d’un error, alguna cosa equiparable a la mala sort: es tractava d’una cadena d’errors fatals que es podien haver evitat amb un control correcte.

És un exemple clar de les greus conseqüències que l’excés de confiança combinat amb la manca d’una anàlisi de riscos exhaustiva i la manca de voluntat de posar remei als mateixos poden comportar.

Com a exemple del contrari podem remetre’ns a la recent bretxa de seguretat que va patir la companyia nacional Telefònica, i que va deixar al descobert les dades personals de facturació dels seus clients així com els seus registres de trucades. Tan aviat com va ser detectada aquesta bretxa l’organització li va posar remei, va informar i es va posar a disposició de les instàncies competents i va investigar el possible accés fraudulent per tercers, concloent que no s’havia produït. Una gestió eficient de la crisi va portar a solucionar el conflicte en tot just 24 hores. Cap sistema és completament infal·lible; però, una adequada preparació per al pitjor pot solucionar la materialització d’un risc amb conseqüències mínimes, o fins i tot sense. En el pitjor dels casos, permetrà justificar a l’organització que ha fet tot el que estava al seu abast per evitar-ho.

A l’altre costat de la baralla es troben aquelles organitzacions que no només no compten amb un sistema de control que impedeixi la materialització d’un risc, sinó que decideixen aprofitar els comportaments deslleials per obtenir un avantatge competitiu davant la resta.

El passat mes d’abril va saltar a la premsa el cas d’una empresa situada a Valladolid que es dedicava a la producció de llavor de cereal de blat certificada. D’acord amb la sentència que va acabar condemnant tant a l’administrador com a la mateixa entitat jurídica, havien produït blat de dues varietats protegides per a la seva posterior comercialització entre els agricultors com si es tractés de llavor certificada, falsificant per a això les etiquetes dels envasos.

A principis d’estiu la Guàrdia Civil va destapar una trama d’estafa orquestrada per una empresa granadina que va vendre centenars de tones de cogombre convencional amb l’etiqueta de producte ecològic o “bio” i a el doble del seu preu, augmentant el seu marge de beneficis de forma fraudulenta .

Finalment, aquest mateix mes de novembre una altra organització domiciliada al País Basc ha estat condemnada pel Tribunal Suprem per haver creat un lloc web amb el nom d’una empresa competidora i redirigir a una pàgina pornogràfica per minar la seva reputació.

Són molts els exemples, i tots condueixen a la mateixa conclusió: no n’hi ha prou només amb aguditzar els sentits i realitzar una deguda anàlisi dels riscos organitzacionals; tot examen, per detallat que sigui, serà inútil sense una ferma voluntat de l’organització d’actuar en el mercat de forma ètica i lleial.

L’expert en Compliance ha de desenvolupar una detallada tasca d’immersió en l’organització, sempre de la mà del seu òrgan de govern i amb l’ajuda de tots els membres d’aquesta, de manera que pugui identificar, dimensionar i buscar solucions proporcionals i eficients pels riscos reals als quals la mateixa es troba exposada. En moltes ocasions, el risc més probable pot ser el menys rellevant pel seu potencial impacte, i viceversa. Això no vol dir que hagi de ser ignorat. Significa que ha de rebre la deguda atenció en el conjunt de riscos detectats.

La falsa creença de seguretat perquè fins ara tot ha anat bé pot conduir a una fallada estratègica catastròfica, que en cas de materialització d’un risc, deixi a l’organització absolutament exposada a conseqüències administratives, penals i de reputació.

Això no obstant, el Sistema de Compliance està viu, i es manifesta a través de tots i cada un dels membres de l’organització, sent l’òrgan de govern el primer en la llista. Sense la seva col·laboració, el Sistema no és més que paper mullat.

La implementació d’un Sistema de Compliance exhaustiu i fet a mida de l’organització pot ser la barrera tallafocs que 1) identifiqui el risc i el valori a partir d’un mètode tècnic contrastable, 2) eviti la seva materialització mitjançant la implantació de mesures i controls eficients i proporcionals a la capacitat de l’organització, i 3) en cas de no haver pogut evitar-la, justifiqui que l’organització ha fet tot el que raonablement estava a la seva mà per impedir-ho, reduint els potencials danys per sancions administratives o judicials, així com salvaguardant la seva reputació.

Paral·lelament, si hi ha una implicació real, un Sistema de Compliance és la millor prova de la participació de l’organització en el mercat sota uns principis ètics ferms i indestructibles, que nodreixen totes i cadascuna de les seves activitats i la dels seus membres, alineant en el si d’una cultura ètica contrària a les actituds deslleials.

 

David Medrano

Advocat

Oferta laboral: Ges40 busca un advocat o advocada en pràctiques

A Ges40 busquem advocat o advocada en pràctiques que vulgui iniciar la seva carrera professional a casa nostra. Som un despatx de serveis jurídics que ofereix assessorament integral tant a empreses com a particulars en tots els àmbits del dret.

El perfil requerit és el d’una persona jove, dinàmica, amb bon expedient acadèmic, proactiva, amb capacitat d’esforç i resolució de problemes. És imprescindible que compleixi també aquests requisits:

– Grau en dret
– Possibilitat de realitzar un contracte de pràctiques

A Ges40 ens agrada potenciar el talent natural i la vocació dels professionals del dret i els ajudem a convertir-se en poc temps en professionals de primer nivell, capaços de resoldre autònomament qüestions jurídiques i a intervenir en procediments judicials en defensa dels interessos dels clients.

Si compliu les condicions que demanem, envieu-nos el currículum a info@ges40.com abans del 30 de gener de 2020.

Ges40 analitza l’impacte de la Sentència de la Sala Primera del Tribunal Suprem

Ges40 analitza l’impacte de la Sentència de la Sala Primera del Tribunal Suprem de l’11 de setembre de 2019 sobre la clàusula de venciment anticipat continguda en els contractes de préstec hipotecari

Després de les resolucions del TJUE a les qüestions prejudicials plantejades, el Tribunal Suprem en la seva funció d’harmonització, es pronuncia finalment sobre els supòsits en què és procedent sobreseure les execucions hipotecàries en curs en què no s’hagi produït encara el lliurament de la possessió. Proposa l’article 24 de la Llei dels contractes de crèdit Immobiliari, com a “element orientatiu de primer ordre” per valorar l’essencialitat de l’obligació incomplida, la gravetat de l’incompliment amb relació a la quantia i durada del préstec, i la possibilitat real del consumidor d’evitar aquesta conseqüència. Permetent en determinats supòsits, emparar la continuació de l’execució en la concurrència dels requisits exigits en aquest article, tot i que la clàusula de venciment anticipada continguda en l’escriptura sigui nul·la. A més, estableix la possibilitat d’instar noves demandes executives, en determinats supòsits en què s’hagi prèviament declarat el seu sobreseïment.

Descarrega’t la presentació completa aquí! 

El valor del silenci en la contractació. Correu electrònic sense resposta. El que calla atorga?

En qualsevol àmbit professional, es creuen diàriament desenes de correus electrònics, alguns d’ells són merament informatius dels “PVI“, altres requereixen una actuació o control, en alguns se’ns formulen consultes o se’ns demana opinió i altres poden tenir una veritable rellevància contractual.

La manca de resposta a determinats correus electrònics, al marge de poder-se considerar una falta de consideració cap al remitent, pot tenir també determinats efectes jurídics.

En efecte, el correu electrònic constitueix com és sabut, una forma més de contractació entre absents (article 1262 CC) i només quan es conclouen entre empresaris i consumidors, és d’aplicació la normativa especialment protectora del consumidor.

Recentment el Tribunal Suprem en Sentència d’1 d’octubre de 2019, s’ha pronunciat a prop del valor del silenci en la contractació i concretament per al supòsit de deixar un correu electrònic sense resposta.

Podem dir qu,e en general, en dret, el que calla no atorga, el que calla no diu res. És a dir, el silenci no suposa una declaració. Ara bé, en determinades circumstàncies, el silenci pot ser interpretat com tàcita manifestació del consentiment.

En el cas resolt per la recent Sentència de Tribunal Suprem, després de relacions professionals que havien durat més de 15 anys, una de les parts remet un correu electrònic establint noves condicions de facturació. És a dir, proposant una novació modificativa del contracte que afectava un element tan essencial com el preu.

La manca de resposta al correu electrònic és interpretada per la Sala Primera com una manifestació del consentiment, ja que, si el silent s’oposava al nou sistema de facturació, el lògic i d’acord amb la bona fe contractual, era manifestar mitjançant contestació al correu electrònic.

 

María Ruiz

Sòcia Advocada

L’advocada Sandra López s’incorpora a l’equip de GES40

Sandra López, advocada i membre de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona, s’ha s’incorpora a l’equip de GES40 per centrar la seva activitat en el departament processal i bancari.

López va iniciar la seva trajectòria professional el 2004 i des de llavors ha col·laborat a diferents despatxos, havent adquirit una àmplia i sòlida experiència en litigació, especialment en l’àmbit processal civil, bancari i dret de la persona i família. Assumint la direcció lletrada i defensant interessos tant d’entitats bancàries com de particulars, en via judicial i extrajudicial.

Responsabilitat de l’Organitzador d’esport de risc

El mercat d’oci ofereix en l’actualitat una gran varietat d’activitats o esports en els quals la segregació d’adrenalina constitueix un dels principals al·licients. Es tracta de l’anomenat turisme actiu o d’aventura, que inclou activitats com ara el puenting, el paracaigudisme, el barranquisme o els vols en parapent. En realitat, aquest tipus de turisme està basat en l’organització d’activitats on hi ha un risc real, inherent a la mateixa activitat, de patir lesions greus o fins i tot la mort.

En aquestes activitats, és habitual que l’organitzador sotmeti als participants la signatura d’un document on s’estableixin les normes bàsiques, es donin les instruccions precises i en alguns casos, es renunciï a exercitar accions davant l’organitzador per tractar-se d’una activitat de risc.

La qüestió que es planteja és si en un supòsit d’accident, on el participant pateixi danys, respondrà l’organitzador i si la prèvia renúncia del participant a reclamar per al supòsit de patir danys té algun tipus de validesa.

Quant a la responsabilitat de l’organitzador, la doctrina del Tribunal Suprem es construeix sobre la base de l’assumpció del risc, és a dir, el perill conegut per qui practica aquesta activitat que voluntàriament se sotmet a aquest, sense descartar, però, que l’organitzador d’aquest tipus d’activitats pot també ser responsable d’algunes conseqüències danyoses que hagin tingut lloc en el seu desenvolupament, però el seu naixement, a partir del coneixement i assumpció del risc per qui el contracta, tindrà lloc si va contribuir en l’increment o agreujament del risc assumit.

És a dir, responsabilitat de l’organitzador o explotador és lògica quan es detecta alguna irregularitat culpable en l’organització o el funcionament, però s’exclou en cas de lesions derivades del seu funcionament normal.

Per tant, el participant que en una activitat de risc pateixi un accident podrà reclamar davant l’organitzador si acredita que l’organitzador ha agreujat el risc mitjançant alguna infracció com, per exemple, no disposar el material adequat o no donar les instruccions oportunes.

En aquest context, cobra especial rellevància el document signat pels participants, amb anterioritat a la pràctica de l’activitat, a l’efecte d’acreditar haver informat de les instruccions precises i haver lliurat el material necessari. Això no obstant, la renúncia genèrica i àmplia de drets futurs que no es coneixen a priori, no és vàlida ni oposable per l’organitzador de l’activitat en cas de reclamació.

 

María Ruiz

Sòcia Advocada

Master en Compliance del Ilustre Colegio de Abogados de Barcelona

L’advocat David Medrano participa en l’obertura del Màster Compliance de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona

Master en Compliance

David Medrano, advocat de GES 40, participa activament en l’obertura del Màster Compliance de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, aportant la seva experiència als alumnes del nou curs

En el marc del I Congrés de Compliance organitzat per l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona en col·laboració amb l’Associació Espanyola de Compliance ha tingut lloc la inauguració de la tercera edició del Màster en Compliance del I.C.A.B., dirigit pel reconegut Francisco Bonatti.

En aquesta ocasió, el director ha volgut comptar amb alguns alumnes de l’anterior promoció per tal d’exposar el treball que van desenvolupar durant el curs, que va consistir en el disseny d’un Sistema de Gestió de Compliance Penal plenament funcional, així com traslladar les inquietuds i reptes als quals es van haver d’enfrontar durant el seu desenvolupament.

Ges40 actualitza el seu web per oferir un servei més pròxim i directe

Ges40 actualitza la seva pàgina web amb l’objectiu d’oferir un servei més pròxim i directe als seus clients. 

En l’espai digital els clients tindran l’oportunitat de conèixer tot el que necessiten sobre la firma. Des de la història dels seus inicis l’any 1986 i els valors que els defineixen, passant pels clients que han confiat amb Ges40 al llarg dels anys i l’equip que ajuda a fer-ho possible. 

A més, a més, d’incloure un apartat amb els diferents serveis que el client té al seu abast, on s’informa sobre les diverses àrees d’especialització: assegurances, bancari i els altres serveis (concursal, immobiliari, laboral i Seguretat Social, mercantil, persona i família i responsabilitat per danys).Finalment, la pàgina web també inclou un apartat de blog, amb notícies i novetats d’interès per als clients, i un de mitjans, que recull totes les col·laboracions de Ges40 amb diferents mitjans de comunicació.

Ley 5/2019, de 15 de marzo, reguladora de los contratos de crédito inmobiliario

En el Boletín Oficial del Estado del día 16 de marzo de 2019, se ha publicado la Ley 5/2019, de 15 de marzo, reguladora de los contratos de crédito inmobiliario.

Expondremos las novedades que, de forma general introduce dicha Ley, y analizaremos de forma específica lo que afecta o tiene una incidencia más directa en los procedimientos de Ejecución Hipotecaria que puedan instarse a partir de la fecha de entrada en vigor, e incluso aquellos que lo hayan hecho con anterioridad a la misma.