L’actual situació de crisi sanitària i les mesures de confinament adoptades tenen un impacte incommensurable en l’economia domèstica. En aquest context, una de les mesures adoptades pel Govern és la previsió d’una moratòria en el pagament de les hipoteques destinades a la compra d’habitatge habitual, mesura destinada només als supòsits de vulnerabilitat econòmica.

En concret, es preveu en els articles 7 al 16 del Reial decret llei 8/2020, de 17 de març de mesures urgents extraordinàries per fer front a l’impacte econòmic i social del COVID-19.

Els requisits per poder optar a aquesta moratòria són:

En primer lloc, s’ha de tractar d’un préstec garantit amb hipoteca immobiliària per a l’adquisició de l’habitatge habitual. Per tant, en virtut d’aquesta mesura, no es pot sol·licitar l’ajornament d’un altre tipus de préstecs personals sense garantia real, ni tampoc als préstecs immobiliaris els quals la destinació no sigui l’adquisició de l’habitatge habitual.

Davant d’això, sorgeix la qüestió sobre si la moratòria és aplicable a les segones hipoteques sobre l’habitatge habitual on el destí sigui diferent de l’adquisició de l’habitatge. Per exemple, els préstecs destinats al finançament d’un negoci.

 

En segon lloc, per poder-se beneficiar d’aquesta mesura, el deutor ha de trobar-se en els supòsits previstos de vulnerabilitat econòmica:

a) Que el deutor hipotecari passi a estar en situació d’atur o, en cas de ser empresari o professional, pateixi una pèrdua substancial dels seus ingressos o una caiguda substancial de les seves vendes.

b) Que el conjunt dels ingressos dels membres de la unitat familiar no superi, en el mes anterior a la sol·licitud de la moratòria:

i.Amb caràcter general, el límit de tres vegades l’Indicador Públic de Renda d’Efectes Múltiples mensual (des d’ara IPREM)

ii.Aquest límit s’incrementarà en 0,1 vegades l’IPREM per cada fill a càrrec a la unitat familiar. L’increment aplicable per fill a càrrec serà de 0,15 vegades l’IPREM per cada fill en el cas d’unitat familiar monoparental.

iii. Aquest límit s’incrementarà en 0,1 vegades l’IPREM per cada persona major de 65 anys membre de la unitat familiar.

iv.En cas que algun dels membres de la unitat familiar tingui declarada discapacitat superior al 33 per cent, situació de dependència o malaltia que l’incapaciti acreditadament de forma permanent per realitzar una activitat laboral, el límit previst al subapartat i) serà de quatre vegades l’IPREM, sense perjudici dels increments acumulats per fill a càrrec.

v.En el cas que el deutor hipotecari sigui persona amb paràlisi cerebral, amb malaltia mental, o amb discapacitat intel·lectual, amb un grau de discapacitat reconegut igual o superior al 33 per cent, o persona amb discapacitat física o sensorial, amb un grau de discapacitat reconeguda igual o superior al 65 per cent, així com en els casos de malaltia greu que incapaciti acreditadament, a la persona o al seu cuidador, per realitzar una activitat laboral, el límit previst al subapartat i) serà de cinc vegades l’IPREM.

c) Que la quota hipotecària, més les despeses i subministraments bàsics, resulti superior o igual a el 35 per cent dels ingressos nets que percebi el conjunt dels membres de la unitat familiar.

d) Que, a conseqüència de l’emergència sanitària, la unitat familiar hagi sofert una alteració significativa de les seves circumstàncies econòmiques en termes d’esforç d’accés a l’habitatge, en els termes que es defineixen en el punt següent.

Aquestes mateixes mesures també s’apliquen als fiadors i avaladors del deutor principal, respecte del seu habitatge habitual i amb les mateixes condicions que les establertes per al deutor hipotecari.

El termini per a la qual sol·licitar s’estén fins quinze dies després de la fi de la vigència del reial decret llei que en principi està previst per a un mes des de la seva entrada en vigor, per la qual cosa en principi, es podrà sol·licitar fins al 3 de maig.

La sol·licitud s’ha d’efectuar davant el creditor, és a dir davant el banc o entitat financera que hagi concedit el préstec, el qual l’haurà d’implementar en un termini màxim de 15 dies.

La implementació de la moratòria comportarà que durant el seu període de vigència, l’entitat creditora no pot exigir el pagament de la quota hipotecària, ni de cap dels conceptes que la integren (amortització de capital o pagament d’interessos), ni íntegrament, ni en un percentatge. Tampoc es meriten interessos ni ordinaris ni moratoris.

El text legal preveu una disposició destinada a dissuadir de l’abús d’aquesta mesura extraordinària, disposant la responsabilitat del deutor pels danys i perjudicis que hagi ocasionat a conseqüència de la seva indeguda aplicació sense reunir els requisits per a això, així com les despeses generades per l’aplicació d’aquestes mesures, sense perjudici de les responsabilitats d’un altre ordre.

Sobre l’import dels danys i perjudicis produïts, la quantificació sembla complicada, ja que el dany per a les entitats financeres d’aquesta imposada refinançament es produirà en tot cas tant en els supòsits en què la seva aplicació sigui deguda com indeguda. En qualsevol cas, l’import dels danys i perjudicis no pot ser inferior al benefici indegudament obtingut pel deutor per l’aplicació de la norma.

Finalment, també incorrerà en responsabilitat el deutor que, voluntàriament i deliberadament, busqui situar o mantenir-se en els supòsits de vulnerabilitat econòmica amb la finalitat d’obtenir l’aplicació d’aquestes mesures, corresponent l’acreditació d’aquesta circumstància a l’entitat amb la qual tingui concertada al préstec o crèdit.

La Responsabilitat Professional dels Corredors en el Reial decret llei 3/2020 per a la transposició de la Directiva de Distribució d’Assegurances

El text que finalment ha estat aprovat per transposar la Directiva de Distribució d’Assegurances pel que fa a la responsabilitat dels corredors s’ha vist modificat en relació amb l’últim Projecte de Llei presentat al Congrés el 7 de juny de 2018.

En efecte, el Projecte en el seu article 29 relatiu a concepte de corredor eliminava les referències a les funcions del corredor relatives a vetllar per les concurrències de requisits que ha de reunir la pòlissa per a la seva eficàcia i plenitud d’efectes i també a assessorar en cas de sinistre que si es contenien en la Llei 26/2006.

El nou text aprovat pel Reial Decret-Llei recupera aquesta menció i manté la redacció de la Llei 26/2006 pel que fa a les funcions dels corredors. Així, l’article 155 de Reial decret llei estableix:

Són corredors d’assegurances les persones físiques o jurídiques que realitzen l’activitat de distribució d’assegurances, oferint assessorament independent basat en una anàlisi objectiva i personalitzat, a qui demanen la cobertura de riscos. Els corredors d’assegurances han d’informar qui intenti concertar una assegurança sobre les condicions del contracte que al seu parer convé subscriure i oferir la cobertura que d’acord amb el seu criteri professional, millor s’adapti a les necessitats d’aquell; així mateix, han de vetllar per la concurrència dels requisits que ha de reunir la pòlissa d’assegurança per a la seva eficàcia i plenitud d’efectes. Igualment estan obligats durant la vigència del contracte d’assegurança en què hagin intervingut a facilitar el prenedor, a l’assegurat i al beneficiari de l’assegurança la informació que reclamin sobre qualsevol de les clàusules de la pòlissa i, en cas de sinistre, a prestar-los la seva assistència i assessorament.

El motiu pel qual havien quedat eliminades aquestes funcions de corredor de la seva regulació resulta desconegut, possiblement hagi estat un oblit de legislador.

Veurem que passa amb el debat i votació per a la convalidació del Reial decret llei al Congrés que ha de tenir lloc en el termini màxim de 30 dies, possiblement el text romandrà inalterat.

Transposició de la Directiva de Distribució d’Assegurances

Avui s’ha publicat al Butlletí Oficial de l’Estat el Reial decret llei 3/2020 de 4 de febrer de mesures urgents pel qual s’incorporen a l’ordenament jurídic espanyol diverses directives de la Unió Europea.

El Reial decret llei que consta de 2 llibres i transposa juny Directives, entre altres, la Directiva 2016/97 de Parlament Europeu i de Consell de 20 de gener de 2016, sobre la distribució d’assegurances, entra en vigor el 6 de febrer de 2020, dia següent a la seva publicació al BOE.

La finalitat de la norma, segons la seva pròpia exposició de motius és garantir la protecció dels drets dels prenedors, assegurats i beneficiaris per contracte d’assegurança, així com promoure la llibertat en la contractació de productes de naturalesa asseguradora.

Les principals novetats de la nova regulació se centren en la regulació exhaustiva del deure d’informació al client de productes d’assegurances, detallant la informació general prèvia a proporcionar per l’entitat asseguradora, la informació prèvia que ha de facilitar el mediador d’assegurances, la informació i assessorament previs a la subscripció del contracte d’assegurança i el document d’informació prèvia al contracte d’assegurança.

El distribuïdor d’assegurances haurà, a més, a més, d’informar sobre la remuneració rebuda en relació amb el mateix. Aquesta obligació es concreta per als mediadors d’assegurances amb l’obligació d’informar si en relació amb el contracte, treballen a canvi d’un honorari, d’una comissió, de qualsevol altre tipus de remuneració.

Pel que fa al règim transitori, s’estableix un termini d’adaptació de 3 mesos tant per asseguradores i reasseguradores com per als mediadors d’assegurances.

El Reial decret no és aplicable als contractes d’assegurança subscrits amb anterioritat a la seva entrada en vigor.

Quant als contractes de mediació i distribució d’assegurances subscrits amb anterioritat a l’entrada en vigor de Reial Decret Llei, hauran d’adaptar-se a les noves obligacions d’informació i normes de conducta que siguin aplicables.

Noves exigències d’estalvi d’energia i salubritat per a les edificacions

El 27 de desembre passat de 2019 va publicar al BOE el Reial Decret 732/2019 de 20 de desembre, pel qual es modifica el Codi Tècnic de l’Edificació que servirà per a la millora de l’eficiència energètica dels edificis i que recull, entre altres qüestions, el nou “Document Bàsic d’Estalvi d’Energia” i la nova secció del “Document Bàsic de Salubritat” dedicada a la protecció dels edificis enfront de l’exposició a el gas radó.

La Llei 38/1999, de 5 de novembre, d’Ordenació de l’Edificació, defineix el Codi Tècnic de l’Edificació (CTE) com el marc normatiu que estableix les exigències bàsiques de qualitat dels edificis i de les seves instal·lacions.

El Codi Tècnic de l’Edificació (CTE) que preveu aquesta Llei es va aprovar mitjançant el Reial Decret 314/2006, de 17 de març.

La Directiva 2010/31/UE, del Parlament Europeu i de Consell, de 19 de maig de 2010, relativa a l’eficiència energètica dels edificis, estableix l’obligació de revisar i actualitzar els requisits mínims d’eficiència energètica periòdicament, a intervals no superiors a cinc anys, per tal d’adaptar-los als avenços tècnics del sector de la construcció. Per això, era necessària una nova revisió de el Document Bàsic DB-HE d’«Estalvi d’Energia». En aquesta revisió s’introdueixen modificacions en l’estructura de les exigències bàsiques per adaptar-les a la normativa europea, es revisen els valors mínims d’eficiència energètica que han de complir els edificis i s’actualitza la definició d’edifici de consum d’energia gairebé nul.

D’altra banda, el 5 de desembre de 2013 es va aprovar la Directiva 2013/59/EURATOM del Consell, de 5 de desembre de 2013, per la qual s’estableixen normes de seguretat bàsiques per a la protecció contra els perills derivats de l’exposició a radiacions ionitzants. En aquesta Directiva s’obliga als Estats membres a establir nivells nacionals de referència per a les concentracions de radó en recintes tancats i a adoptar mesures adequades per limitar la penetració del radó en els edificis.

A conseqüència de l’anterior i per a la transposició parcial d’aquesta Directiva, mitjançant el reial decret s’introdueix una nova exigència bàsica de salubritat HS 6, de protecció enfront el gas radó, per la qual s’obliga a que, en els edificis situats en els termes municipals en els quals s’ha apreciat un nivell de risc no menyspreable, es disposin dels mitjans adequats per limitar el risc previsible d’exposició inadequada al seu interior, a radó procedent del terreny. Aquesta exigència bàsica és desenvolupada mitjançant la inclusió d’una nova secció en el document bàsic DB HS de «Salubritat», on es caracteritza i quantifica l’exigència, i s’estableixen els criteris per a la verificació i justificació del seu compliment.

Així mateix, tenint en compte els efectes que sobre els tancaments exteriors de l’edifici podrien derivar-se de l’increment de les noves exigències reglamentàries d’eficiència energètica, es realitzen algunes modificacions en el Document bàsic DB SI de «Seguretat en cas d’incendi», per limitar adequadament el risc de propagació de l’incendi per l’exterior de l’edifici.

Les anteriors modificacions seran d’aplicació obligatòria a les obres de nova construcció i a les intervencions en edificis existents per a les que, en ambdós casos, se sol·liciti llicència municipal d’obres un cop transcorregut el termini de sis mesos des que entri en vigor. És a dir, per a les llicències d’obres sol·licitades a partir del 28 de juny de 2020.

L’AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA ESTABLEIX QUE EL TERMINI DE PRESCRIPCIÓ DE DEUTES PER IMPAGAMENT DE QUOTES DE LA COMUNITAT DE PROPIETARIS ÉS DE 10 ANYS

Quan en l’aplicació d’assumptes substancialment iguals, el criteri interpretatiu dels tribunals és diferent, la Llei habilita diversos mitjans que tenen per objecte perseguir la seva uniformitat. Tot això, d’acord al principi de seguretat jurídica.

En definitiva, es tracta d’evitar que, a l’hora d’impartir justícia, davant de fets idèntics, els tribunals apliquin solucions diferents, extrem aquest difícil d’entendre, tant per al justiciable com, en moltes ocasions, per als operadors jurídics. És doncs necessari que, en aquests supòsits, es busquin criteris uniformes.

Un dels mecanismes és el recurs de cassació per a la unificació de doctrina per part de Tribunal Suprem, però també La Llei Orgànica del Poder Judicial, en el seu art. 264, preveu li recerca de criteris d’uniformitat.

Doncs bé, això últim és el que ha succeït en la recent reunió celebrada el passat dia 15 de novembre a la reunió de presidents de les Seccions de civils de l’Audiència Provincial de Barcelona. El debat plantejat tenia per objecte dirimir si és aplicable el termini general de l’article 121-20 del Codi Civil de Catalunya, d’acord amb el qual “les pretensions de qualsevol classe prescriuen al cap de deu anys, llevat que algú hagi adquirit el dret d’usucapió o que aquest Codi o les lleis especials disposin una altra cosa “o, per contra, l’article 121-21 del mateix cos legal, que estableix un període de prescripció de tres anys per a” les pretensions relatives a pagaments periòdics que s’hagin de fer per anys o terminis més breus. ”

L’argument de l’aplicació del termini de prescripció de tres anys, té el seu fonament en el caràcter periòdic de les quotes de la CP, ja que anualment, mitjançant la celebració de la junta obligatòria, es determina l’import de les contribucions de cada copropietari (quotes, derrames, aportació a el fons i reserva, així com la liquidació dels deutes), tot això a l’empara dels articles 553-4 i 553-20 de el Codi Civil de Catalunya (en endavant CCAT).

Això no obstant, aquest últim posicionament, xoca frontalment amb la previsió de l’art 553-5 del CCAT, que imposa l’afecció real dels béns privatius del deutor (és a dir el pis, plaça de pàrquing, local, etc.), que responen de l’import del deute dels seus titulars, per raó de quotes ordinàries o extraordinàries i fons de reserva, corresponents a l’any en curs i els quatre immediatament anteriors. Això sense perjudici, si escau, de la responsabilitat de qui transmet.

Precisament aquesta afecció real de l’element privatiu, corresponent a deutes d’any en curs i 4 immediatament anteriors, no resulta compatible amb el termini de prescripció triennal abans indicat.

Per aquesta circumstància, els Presidents de les Seccions Civils de l’Audiència Provincial de Barcelona, han adoptat l’acord que el termini de prescripció de l’acció per reclamar quotes comunitàries és de DEU ANYS.

 

Roman_Pinana_GES40_1

Román Piñana

Soci Advocat

 

¿I JO, PER QUÈ NECESSITO UN SISTEMA DE COMPLIANCE?

En plena Segona Guerra Mundial, un estudi dut a terme per les forces aèries nord-americanes generaria per a la posteritat un exemple paradigmàtic de biaix de supervivència i de les seves conseqüències en la valoració de la realitat i la predicció de resultats.

Davant l’alt nombre de baixes que patien els bombarders del bàndol nord-americà, un equip format per enginyers i altres grans ments de la nació es va embarcar en el repte de millorar la resistència d’aquests aparells.

Reforçar l’estructura completa dels avions no era una opció, ja que això augmentaria significativament el seu pes i afectaria les seves principals prestacions.

Davant aquesta problemàtica, l’equip a càrrec de gestionar la crisi va registrar l’estat dels avions després del seu retorn a les bases. A partir de la valoració dels punts d’abast van aconseguir mapejar les zones més danyades i van concloure que aquestes (en concret, ales, tronc i cua de l’avió) eren les més exposades i, per tant, les que requerien un major reforç en la seva protecció.

Després implementar aquesta mesura de reducció del risc, van poder monitoritzar els resultats. Això no obstant, en nombres relatius, no van obtenir l’èxit a priori esperable: la mitjana d’avions que tornaven abans i després del canvi es va mantenir.

Tanmateix, dels errors se n’aprèn. Un dels membres del grup de treball, l’estadista Abraham Wald, aviat va trobar la solució a l’enigma plantejat, ja que es va ser víctima, al costat dels seus companys, de la limitació que el seu judici havia sofert a causa del biaix de supervivència.

El biaix de supervivència és aquella fal·làcia lògica que, per obtenir una conclusió, es concentra en les persones o coses que van superar un procés de selecció, mentre que passa per alt aquelles que no ho van fer.

En l’anècdota relatada, l’equip d’enginyers havia tingut en compte per a la seva anàlisi tan sols aquells avions que retornaven, és a dir, aquells aparells que, malgrat tot, no havien patit danys prou crítics com per a derrocar-los. Per tant, tot i haver detectat les zones més exposades i, per tant, aquelles on la probabilitat de patir danys era més alta, van obviar el seu baix impacte.

Tan sols n’hi havia prou amb contemplar el negatiu de la fotografia: en el morro, motors i cabina s’observaven molts menys impactes, a causa del fet que havien quedat fora del registre, ja que molts dels avions aconseguits en aquelles zones no van tornar. Les zones menys exposades, la probabilitat de materialització del risc era més baixa, eren justament aquelles susceptibles de patir danys amb un alt impacte.

Tan aviat com es van reforçar les zones menys exposades dels aparells voladors (i alhora, les més perilloses), el nombre d’avions que retornaven va augmentar exponencialment, moltes vegades en estats límit, i tot i així, amb un pilot supervivent. Els beneficis no es concretaven únicament en reduir el nombre de baixes (una fita, de per si), sinó que ara era possible obtenir informació de primera mà que permetés millorar no només la resistència de l’aparell, sinó aquells problemes que el mateix pilot hagués pogut detectar.

Un fenomen semblant es va produir en la Primera Guerra Mundial, quan l’exèrcit francès va modificar l’uniforme dels seus soldats per substituir la gorra per un casc: en poques hores, les infermeries de l’exèrcit van començar a omplir-se amb soldats supervivents que havien patit danys al cap.

La història sempre ens brinda l’oportunitat d’utilitzar els seus ensenyaments en el nostre present. Les anteriors anècdotes bèl·liques són fàcilment extrapolables a la gestió dels riscos en general, i, en particular, els de les organitzacions.

És raonable que l’òrgan de govern d’una organització consideri que la seva organització gaudeix d’un sistema de control i gestió de riscos suficient pel simple fet que mai ha passat res significativament greu, i els problemes que s’han materialitzat fins al moment han tingut sempre solució. Al cap i a la fi, el contrari implicaria desconfiar d’allò del que un n’és el responsable.

També és possible que, en un grau menor de confiança, consideri que ja s’han establert mètodes prou segurs en aquelles zones més exposades de la seva organització, i que una intervenció en la resta de l’organització únicament pertorbaria innecessàriament el ritme normal de treball.

Si bé són legítimes aquestes visions, les organitzacions no deixen de ser grans aparells de producció de béns i serveis, que exerceixen un impacte continu en el seu entorn i s’exposen de forma constant a el risc. Una consideració massa optimista de la situació real, combinada amb una política de mínima intervenció i control de l’activitat poden conformar una sensació subjectiva de seguretat, esbiaixada pel bon resultat “fins al moment”, meridianament allunyada de la realitat. El risc es troba especialment on un menys ho espera.

A més, a més, aquesta autocomplaença i conformisme amb l’estat actual de les coses en moltes ocasions pot amagar tres fenòmens molt pitjors: l’habituació al risc, la companyonia mal entesa i la sensació d’anonimat dins de l’estructura de l’organització. Fenòmens que conduiran fins i tot a l’acceptació de la materialització del risc perquè “sempre s’ha fet així”, perquè “jo no vull ser el xivato” o perquè “ningú sabrà que he estat jo”.

Tot i la relativament recent modificació del Codi Penal per introduir la responsabilitat penal de la persona jurídica, fet que a Espanya ha posat en boca de molts el terme Compliance, en altres Estats ja fa diversos anys que les organitzacions hi dediquen molts recursos a la seva autogestió segura i ètica, i es responsabilitzen dels seus actes negligents i deslleials davant les administracions públiques, de Justícia, així com davant els seus clients i col·laboradors. Amb el pas el temps, la premsa ha anat recollint successos de tota mena en els quals moltes organitzacions han quedat compromeses a causa de l’eventual materialització d’un risc, fos de manera deliberada o no.

A la Wall Street Journal CEO Council de 2018, el CEO de la companyia de ciberseguretat Dark Trace, Nicole Eagan, va aprofitar la seva intervenció per compartir una anècdota professional referent a un robatori d’informació perpetrat per un grup de hackers informàtics que havia estat capaç de trobar el taló d’Aquil·les del sistema informàtic d’un Casino.

Les seves investigacions en aquella ocasió els van portar a determinar que els lladres havien accedit a sistema utilitzant com a porta d’entrada un mètode insòlit: l’aquari del vestíbul.

Si bé no era més que un element decoratiu, aparentment inofensiu, comptava amb un termòmetre intel·ligent que monitoritzava de forma constant la temperatura de l’aigua i permetia el seu control a distància mitjançant la seva connexió a la xarxa d’Internet del casino. Es tractava d’un dispositiu d’aquells que engloba el concepte “Internet de les coses” (‘Internet of Things’, o ‘IOT’), en el qual s’inclouen també altres aparells com televisors, rellotges, càmeres de seguretat o fins i tot neveres, i que, per regla general, no compten amb cap mena de protecció davant de possibles atacs informàtics.

El grup de hackers va aconseguir introduir-se en la xarxa de casino utilitzant com a porta d’entrada el termòmetre, i un cop a dins, res els hi va impedir accedir als arxius on es custodiaven les dades dels grans apostadors.

Com podrà veure el lector, era igual la quantitat o intensitat dels protocols de seguretat que els responsables del casino haguessin implementat en aquelles àrees (segons la seva opinió) més exposades o perilloses. L’error no havia estat utilitzar un termòmetre intel·ligent. El Casino utilitzava una sola xarxa informàtica i una mateixa connexió a Internet per controlar el termòmetre i el mateix temps custodiar les dades per identificar la seva clientela; tampoc protegia l’accés amb una clau o, en cas d’utilitzar-la, aquesta no era prou segura; finalment, no hi havia restringit els permisos d’accés a les dades més sensibles a unes persones determinades, ni tampoc comptava amb personal informàtic a càrrec de la vigilància i, en cas de detecció, defensa davant un hipotètic atac a la xarxa. No es tractava d’un error, alguna cosa equiparable a la mala sort: es tractava d’una cadena d’errors fatals que es podien haver evitat amb un control correcte.

És un exemple clar de les greus conseqüències que l’excés de confiança combinat amb la manca d’una anàlisi de riscos exhaustiva i la manca de voluntat de posar remei als mateixos poden comportar.

Com a exemple del contrari podem remetre’ns a la recent bretxa de seguretat que va patir la companyia nacional Telefònica, i que va deixar al descobert les dades personals de facturació dels seus clients així com els seus registres de trucades. Tan aviat com va ser detectada aquesta bretxa l’organització li va posar remei, va informar i es va posar a disposició de les instàncies competents i va investigar el possible accés fraudulent per tercers, concloent que no s’havia produït. Una gestió eficient de la crisi va portar a solucionar el conflicte en tot just 24 hores. Cap sistema és completament infal·lible; però, una adequada preparació per al pitjor pot solucionar la materialització d’un risc amb conseqüències mínimes, o fins i tot sense. En el pitjor dels casos, permetrà justificar a l’organització que ha fet tot el que estava al seu abast per evitar-ho.

A l’altre costat de la baralla es troben aquelles organitzacions que no només no compten amb un sistema de control que impedeixi la materialització d’un risc, sinó que decideixen aprofitar els comportaments deslleials per obtenir un avantatge competitiu davant la resta.

El passat mes d’abril va saltar a la premsa el cas d’una empresa situada a Valladolid que es dedicava a la producció de llavor de cereal de blat certificada. D’acord amb la sentència que va acabar condemnant tant a l’administrador com a la mateixa entitat jurídica, havien produït blat de dues varietats protegides per a la seva posterior comercialització entre els agricultors com si es tractés de llavor certificada, falsificant per a això les etiquetes dels envasos.

A principis d’estiu la Guàrdia Civil va destapar una trama d’estafa orquestrada per una empresa granadina que va vendre centenars de tones de cogombre convencional amb l’etiqueta de producte ecològic o “bio” i a el doble del seu preu, augmentant el seu marge de beneficis de forma fraudulenta .

Finalment, aquest mateix mes de novembre una altra organització domiciliada al País Basc ha estat condemnada pel Tribunal Suprem per haver creat un lloc web amb el nom d’una empresa competidora i redirigir a una pàgina pornogràfica per minar la seva reputació.

Són molts els exemples, i tots condueixen a la mateixa conclusió: no n’hi ha prou només amb aguditzar els sentits i realitzar una deguda anàlisi dels riscos organitzacionals; tot examen, per detallat que sigui, serà inútil sense una ferma voluntat de l’organització d’actuar en el mercat de forma ètica i lleial.

L’expert en Compliance ha de desenvolupar una detallada tasca d’immersió en l’organització, sempre de la mà del seu òrgan de govern i amb l’ajuda de tots els membres d’aquesta, de manera que pugui identificar, dimensionar i buscar solucions proporcionals i eficients pels riscos reals als quals la mateixa es troba exposada. En moltes ocasions, el risc més probable pot ser el menys rellevant pel seu potencial impacte, i viceversa. Això no vol dir que hagi de ser ignorat. Significa que ha de rebre la deguda atenció en el conjunt de riscos detectats.

La falsa creença de seguretat perquè fins ara tot ha anat bé pot conduir a una fallada estratègica catastròfica, que en cas de materialització d’un risc, deixi a l’organització absolutament exposada a conseqüències administratives, penals i de reputació.

Això no obstant, el Sistema de Compliance està viu, i es manifesta a través de tots i cada un dels membres de l’organització, sent l’òrgan de govern el primer en la llista. Sense la seva col·laboració, el Sistema no és més que paper mullat.

La implementació d’un Sistema de Compliance exhaustiu i fet a mida de l’organització pot ser la barrera tallafocs que 1) identifiqui el risc i el valori a partir d’un mètode tècnic contrastable, 2) eviti la seva materialització mitjançant la implantació de mesures i controls eficients i proporcionals a la capacitat de l’organització, i 3) en cas de no haver pogut evitar-la, justifiqui que l’organització ha fet tot el que raonablement estava a la seva mà per impedir-ho, reduint els potencials danys per sancions administratives o judicials, així com salvaguardant la seva reputació.

Paral·lelament, si hi ha una implicació real, un Sistema de Compliance és la millor prova de la participació de l’organització en el mercat sota uns principis ètics ferms i indestructibles, que nodreixen totes i cadascuna de les seves activitats i la dels seus membres, alineant en el si d’una cultura ètica contrària a les actituds deslleials.

 

David Medrano

Advocat

Oferta laboral: Ges40 busca un advocat o advocada en pràctiques

A Ges40 busquem advocat o advocada en pràctiques que vulgui iniciar la seva carrera professional a casa nostra. Som un despatx de serveis jurídics que ofereix assessorament integral tant a empreses com a particulars en tots els àmbits del dret.

El perfil requerit és el d’una persona jove, dinàmica, amb bon expedient acadèmic, proactiva, amb capacitat d’esforç i resolució de problemes. És imprescindible que compleixi també aquests requisits:

– Grau en dret
– Possibilitat de realitzar un contracte de pràctiques

A Ges40 ens agrada potenciar el talent natural i la vocació dels professionals del dret i els ajudem a convertir-se en poc temps en professionals de primer nivell, capaços de resoldre autònomament qüestions jurídiques i a intervenir en procediments judicials en defensa dels interessos dels clients.

Si compliu les condicions que demanem, envieu-nos el currículum a info@ges40.com abans del 30 de gener de 2020.

Ges40 analitza l’impacte de la Sentència de la Sala Primera del Tribunal Suprem

Ges40 analitza l’impacte de la Sentència de la Sala Primera del Tribunal Suprem de l’11 de setembre de 2019 sobre la clàusula de venciment anticipat continguda en els contractes de préstec hipotecari

Després de les resolucions del TJUE a les qüestions prejudicials plantejades, el Tribunal Suprem en la seva funció d’harmonització, es pronuncia finalment sobre els supòsits en què és procedent sobreseure les execucions hipotecàries en curs en què no s’hagi produït encara el lliurament de la possessió. Proposa l’article 24 de la Llei dels contractes de crèdit Immobiliari, com a “element orientatiu de primer ordre” per valorar l’essencialitat de l’obligació incomplida, la gravetat de l’incompliment amb relació a la quantia i durada del préstec, i la possibilitat real del consumidor d’evitar aquesta conseqüència. Permetent en determinats supòsits, emparar la continuació de l’execució en la concurrència dels requisits exigits en aquest article, tot i que la clàusula de venciment anticipada continguda en l’escriptura sigui nul·la. A més, estableix la possibilitat d’instar noves demandes executives, en determinats supòsits en què s’hagi prèviament declarat el seu sobreseïment.

Descarrega’t la presentació completa aquí! 

El valor del silenci en la contractació. Correu electrònic sense resposta. El que calla atorga?

En qualsevol àmbit professional, es creuen diàriament desenes de correus electrònics, alguns d’ells són merament informatius dels “PVI“, altres requereixen una actuació o control, en alguns se’ns formulen consultes o se’ns demana opinió i altres poden tenir una veritable rellevància contractual.

La manca de resposta a determinats correus electrònics, al marge de poder-se considerar una falta de consideració cap al remitent, pot tenir també determinats efectes jurídics.

En efecte, el correu electrònic constitueix com és sabut, una forma més de contractació entre absents (article 1262 CC) i només quan es conclouen entre empresaris i consumidors, és d’aplicació la normativa especialment protectora del consumidor.

Recentment el Tribunal Suprem en Sentència d’1 d’octubre de 2019, s’ha pronunciat a prop del valor del silenci en la contractació i concretament per al supòsit de deixar un correu electrònic sense resposta.

Podem dir qu,e en general, en dret, el que calla no atorga, el que calla no diu res. És a dir, el silenci no suposa una declaració. Ara bé, en determinades circumstàncies, el silenci pot ser interpretat com tàcita manifestació del consentiment.

En el cas resolt per la recent Sentència de Tribunal Suprem, després de relacions professionals que havien durat més de 15 anys, una de les parts remet un correu electrònic establint noves condicions de facturació. És a dir, proposant una novació modificativa del contracte que afectava un element tan essencial com el preu.

La manca de resposta al correu electrònic és interpretada per la Sala Primera com una manifestació del consentiment, ja que, si el silent s’oposava al nou sistema de facturació, el lògic i d’acord amb la bona fe contractual, era manifestar mitjançant contestació al correu electrònic.

 

María Ruiz

Sòcia Advocada

L’advocada Sandra López s’incorpora a l’equip de GES40

Sandra López, advocada i membre de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona, s’ha s’incorpora a l’equip de GES40 per centrar la seva activitat en el departament processal i bancari.

López va iniciar la seva trajectòria professional el 2004 i des de llavors ha col·laborat a diferents despatxos, havent adquirit una àmplia i sòlida experiència en litigació, especialment en l’àmbit processal civil, bancari i dret de la persona i família. Assumint la direcció lletrada i defensant interessos tant d’entitats bancàries com de particulars, en via judicial i extrajudicial.