ALGUNS ASPECTES PENALS I ADMINISTRATIUS EN RELACIÓ A L’ESTAT D’ALARMA

Davant l’especial situació en què ens trobem, cal aturar-se uns segons a analitzar en quin grau les extraordinàries mesures de confinament preses pel Govern poden comportar conseqüències penals per als ciutadans en cas de ser inobservables.

Hem de centrar-nos en primer lloc en el (en aquests dies) tan famós delicte de desobediència.

El mateix es troba regulat en l’article 556 del Codi Penal, amb el següent contingut:

“1. S’han de castigar amb la pena de presó de tres mesos a un any o multa de sis a divuit mesos, els que, sense estar compresos en l’article 550, resisteixin o desobeeixin greument a l’autoritat o els seus agents en l’exercici de les seves funcions, o al personal de seguretat privada, degudament identificat, que desenvolupi activitats de seguretat privada en cooperació i sota el comandament de les Forces i Cossos de seguretat.

2. Els que faltin a el respecte i consideració deguda a l’autoritat, en l’exercici de les seves funcions, han de ser castigats amb la pena de multa d’un a tres mesos.”

L’anterior ha estat matisat mitjançant reiterada jurisprudència (com a exemple més recent i paradigmàtic, la famosa Sentència número 459/2019 del Tribunal Suprem sobre el cas del “Procés”), havent-se introduït diferents requisits per a la materialització del delicte:

  1. És necessari que, previ a l’acte de desobediència, s’hagi emès una ordre directa al destinatari per part de l’autoritat o els seus agents en l’exercici de les seves funcions i per la qual s’imposi al particular una conducta determinada activa o passiva.
  2. Hi ha d’haver una negativa, oposició o resistència a complir aquesta ordre.
  3. A més, la desobediència ha de ser greu.

Per tant, és possible que la conducta d’un ciutadà que abandona la seva llar sense causa justificada es tradueixi en la imputació d’un delicte de desobediència? D’entrada i amb la deguda prudència que exigeix una anàlisi a priori, la resposta hauria de ser NO, ja que només pot ser delicte de desobediència la negativa a complir una ordre personalment notificada (cosa que no passa amb una disposició d’un Reial Decret), amb advertència legal de les conseqüències de l’incompliment.

En conseqüència, la immensa majoria de sancions que s’imposin amb motiu de l’incompliment de les mesures de confinament seran de caràcter administratiu.

D’acord amb el Reial Decret 463/2020, que imposa les mesures de confinament, per conèixer les potencials sancions a aplicar a causa de l’incompliment de les mateixes s’ha d’estar a el text de l’article 10 de la Llei 4/1981, la qual cosa francament genera un nou problema que ja s’està veient reflectit en la disparitat de criteris que estan utilitzant les diferents Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat per a sancionar.

La veritat és que aquest article permetria que es sancionés o bé per la Llei 4/2015, de Seguretat Ciutadana (popularment coneguda com a Llei Mordassa), o bé la Llei 33/2011 de Salut Pública, o bé la Llei 17/2015, del sistema Nacional de Protecció Civil.

Segons sembla, el problema que s’està trobant en les propostes de sanció emeses fins al moment és que la denúncia se centra a descriure que l’individu en concret ha incomplert els mandats del Reial Decret 463/2020; però, el Reial decret estableix mesures, no ordres, i semblaria necessari que, davant d’un incompliment, existís una recriminació per part dels agents actuants, i en cas d’un nou acte de desobediència procediria la proposta de sanció.

Procediria llavors l’aplicació de l’article 36.6 de l’esmentada Llei, que cataloga com a infracció greu la desobediència o resistència a l’autoritat o els seus agents en l’exercici de les seves funcions quan això no sigui constitutiu de delicte. En qualsevol cas, sembla ser la norma que els agents de l’autoritat estan fent servir majoritàriament, amb la qual cosa, malgrat que ens trobem en una situació nova, tot apunta que hi ha certa viabilitat en l’oposició a aquestes sancions. I no només per la falta de prevenció prèvia, sinó també per la disparitat de criteris que s’estan seguint a l’hora d’entendre que una conducta és reprovable (a tall d’exemple, en algunes propostes de sanció s’ha discutit la distància existent entre la llar i el lloc on es troba un ciutadà que passeja la seva mascota, o la llista d’aliments que el ciutadà ha adquirit al supermercat).

La norma administrativa contempla per a les sancions lleus multes de 100 a 600 euros; per a les greus, multes de 601 a 30.000 euros; i per a les molt greus, que en principi tindrien un difícil encaix amb els supòsits del Reial Decret 463/2020, el segment es mou entre els 30.001 i els 600.000 euros.

Per la seva banda, la norma penal anteriorment citada (556.1) contemplaria una multa mínima de 360 euros i una màxima de 216.000 euros, i en el vessant de delicte lleu (556.2), una multa mínima de 60 euros i una màxima de 36.000.

Finalment, un aspecte que ha quedat certament descobert és el relatiu als terminis de prescripció no ja dels actes processals, sinó dels delictes i penes.

L’Estat d’Alarma (Llei Orgànica 4/1981) permet instaurar una sèrie de mesures numerus clausus entre les quals no es troba la suspensió de l’activitat del Poder Judicial. Hem pogut observar que no s’ha produït una suspensió en general, sinó una mena de limitació, ja que alguns actes judicials seguiran duent-se a terme a causa del seu caràcter urgent (Habeas Corpus, actuacions amb detinguts i els altres supòsits previstos en els apartats segon i tercer de la disposició addicional segona del Reial Decret 463/2020).

Tanmateix, més enllà d’això, és senzill comprendre que hi ha una diferència no només substantiva, sinó qualitativa, entre la suspensió dels terminis processals, la suspensió dels terminis per exercitar accions i drets i la suspensió dels terminis de prescripció de delictes i penes. A priori hauria d’entendre que aquesta última no s’ha produït, ja que per la seva entitat no cap a una aplicació analògica de la norma, i que continuen corrent aquests terminis de forma ordinària.

Des de la perspectiva dels advocats defensors, la manca de claredat en aquest aspecte serà probablement un nou cavall de batalla en el futur més pròxim. La primera basa de defensa es trobaria en el rang de llei de la norma (“la norma superior preval sobre la inferior“), ja que d’interpretar-se finalment que el Reial Decret 463/2020 ha suspès els terminis de prescripció de delictes i penes, això entraria clarament en col·lisió amb una Llei Orgànica com és el Codi Penal i amb la mateixa Constitució espanyola. L’article 25 de la Constitució, principi de legalitat penal, no està entre aquells que poden ser suspesos, d’acord amb l’article 55 del mateix text (que ni tan sols està pensat per a l’Estat d’Alarma, sinó per al d’Excepció o el de Lloc; no obstant això, per evitar dubtes sobre la resta de mesures preses en el Decret, i principalment la més costosa per als ciutadans, és a dir, la llibertat de circulació, aquesta no ha estat suspesa, sinó limitada, d’acord amb allò que l’estat d’Alarma si permet). Tampoc s’ha suspès l’article 24, que preveu el dret a la tutela judicial efectiva i que en matèria penal ha de tenir, si és possible, una incidència encara més gran, sempre a fi de garantir els drets del justiciable. Fins a quin punt seria llavors constitucional que un delicte o la pena derivada de la mateixa s’allargués el seu termini de prescripció a causa de la suspensió per l’Estat d’Alarma, en clar detriment del justiciable, trencant les regles més elementals del Dret Penal?

 

David Medrano

Advocat