ELS NOUS SUPÒSITS CONSIDERATS COM ACCIDENTS DE TREBALL EN TEMPS DE CORONAVIRUS

Davant la situació de crisi generalitzada en tots els ordres de la vida amb motiu de la pandèmia causada pel coronavirus, les principals mesures de naturalesa laboral i de seguretat social aprovades per intentar pal·liar els efectes d’aquesta crisi sobre els treballadors, han estat:

  • El RDL 6/2020, de 10 de març, de mesures urgents en l’àmbit econòmic i per a la protecció de la salut pública, en el seu art. 5è.
  • El RDL 13/2020, de 7 d’abril, la disposició final 1a modifica i amplia l’anterior art. 5è.

Amb un eminent caràcter tuïtiu, aquesta legislació suposa millorar la protecció (i) els treballadors que es troben en aïllament (o quarantena), (ii) els treballadors que han patit un contagi del coronavirus (fora de lloc o desenvolupament de la feina), i (iii) els treballadors sotmesos a restricció en les sortides del municipi on tinguin el seu domicili; en ser considerades aquestes situacions com incapacitat temporal assimilada a l’accident de treball, és a dir, ser considerades baixes per contingència professional o, col·loquialment, baixes per accident laboral. 

La data del fet causant serà la data en què s’acordi l’aïllament o quarantena, la malaltia per contagi del treballador o la restricció en les sortides, sense perjudici que el corresponent comunicat de baixa s’expedeixi amb posterioritat a cada data en concret.

Aquestes situacions assimilades són diferents de la situació en què el contagi del treballador per coronavirus s’hagi contret amb causa exclusiva en la realització de la feina -en els termes de l’art. 156 LGSS-, ja que en aquest cas el contagi serà qualificat d’accident de treball amb tots els seus efectes.

La norma considera aquestes contingències com situacions «assimilades» a l’accident de treball «exclusivament» per a la prestació econòmica d’incapacitat temporal del sistema de la Seguretat Social. I a aquests efectes permet accedir-hi -a la prestació- sense requerir períodes previs de cotització, la seva percepció es produeix des del primer dia, la quantitat ascendirà al 75% de la seva base reguladora, i aquesta es calcularà sobre la base de cotització per contingències professionals de l’últim mes cotitzat -que sol constituir una base més gran que la de contingències comunes-.

Donat el caràcter excepcional de la prestació -referida a l’àmbit de la Seguretat Social- i, ja que només es considera accident de treball a efectes de la incapacitat temporal, s’ha d’interpretar que, en cas que aquesta, per complicacions patològiques, derivés en una incapacitat permanent o fins i tot en la mort de treballador, no es podria aplicar les normes previstes de manera general per a la incapacitat permanent o mort per accident del treballador, ja que només hi ha una «assimilació» a l’efecte de la incapacitat temporal. Una interpretació contrària comportaria una indemnització en cas de mort derivada d’accident de treball, i una prestació vitalícia de més quantia en cas d’incapacitat permanent provinent d’accident de treball.

Pel que fa al recàrrec de prestacions, en atenció al que preveu l’art. 164 LGSS, tota prestació econòmica que tingui la seva causa en accident de treball (o malaltia professional) s’augmentarà, segons la gravetat de la falta, d’un 30% a un 50% quan la lesió es produeixi per equips de treball o en instal·lacions, centres o llocs de treball que no tinguin els mitjans de protecció reglamentaris, els tinguin inutilitzats o en males condicions, o quan no s’hagin observat les mesures de seguretat i salut en el treball. Es tracta d’una responsabilitat que recau directament en l’ocupador o empresari que infringeix les normes generals de prevenció de riscos laborals, així com la més recent normativa creada ex novo, i concretada per exemple en el RDL 8/2020, de 17 de març art. 5è: Mesures relacionades amb el treball a distància: preferència i prevenció de riscos laborals) o a la «Guia per a l’actuació en l’àmbit laboral amb relació al nou coronavirus», publicada pel Ministeri de treball i Economia Social. Una qüestió diferent serà, donat el context en què ens trobem, d’absoluta incertesa social i inseguretat tècnica i científica, la de ponderar si la manca de mesures de seguretat o salut laborals està en l’origen del contagi de la COVID-19 pel treballador.

Això no impedeix, però, augurar un proper escenari de notable litigiositat en l’ordre laboral, a l’ésser potencialment nombrosos els supòsits de treballadors que hagin pogut contraure la malaltia per contagi de virus. D’aquí que davant la possibilitat que les empreses puguin veure enfrontades a responsabilitats administratives, civils i fins i tot penals, si es demostra que no van adoptar les mesures i accions necessàries per prevenir la transmissió de virus, sorgeix la dificultat d’establir la relació causa-efecte entre la malaltia i el treball desenvolupat.

Respecte a aquesta qüestió es planteja la possibilitat de diferenciar entre activitats o treballs considerats no essencials d’aquelles altres activitats amb una major exposició a virus o que comporten en la seva execució un risc manifest (serveis de salut, neteja viària, transport sanitari i alimentari, etc.), es propugna per a aquestes últimes que la relació causa-efecte (activitat exercida-adquisició de la COVID-19) necessària en la qualificació de qualsevol accident com a laboral, es presumeixi que concorre de manera automàtica, excepte prova en contra.

Tal com apuntàvem, davant el previsible augment de reclamacions derivades de la gestió del coronavirus, els pronunciaments judicials que es dictin han de valorar cada cas en concret, exonerant de responsabilitat a les empreses -per causes de força major- amb l’argument que no els va ser possible mantenir la seguretat en els centres de treball, o condemnant a la corresponent indemnització de danys i perjudicis en el cas d’apreciar falta de la més elemental diligència.

I tot i que també hi ha la possibilitat que les empreses -els administradors- siguin acusades penalment d’un delicte contra els drets dels treballadors, l’escenari més optimista per als empresaris o responsables de personal de les empreses que s’enfronten a l’acció penal passa per reconèixer que la jurisdicció penal només castiga -principi d’intervenció mínimament les infraccions més greus, o el que és el mateix, aquells casos en què no s’hagués adoptat cap tipus de mesures previsores, és a dir, haver actuat amb una absoluta falta de diligència i responsabilitat, vulnerant la normativa esmentada de preferència i prevenció de riscos laborals en relació a el nou coronavirus.

Alejandro-Vazquez

Alejandro Vazquez

Advocat